El pit roig m’ha dut al bec una flor d’hivern, i s’ha aclarit l’ombra que té com a ofici el fer-se dura. Les imatges revelen xifres que donen pas a l’esperança, i l’ull tradueix, amb emoció, les llepolies que em regala aquest temps imperfecte que m’ha tocat viure.
Jo vaig nàixer en un país petit, a la vora del mar. Recorde que l’hivern mai no era gris del tot. Sempre podies trobar una perspectiva precisa, nova, a través de l’horitzó; una certa llum, un esbós de calor que no minvava. L’ocell ha tornat a visitar-me des de terres llunyanes. És migdia i no és improbable que surta el sol.
fem-nos, doncs, adoradors del sol.
ResponEliminaUna abraçada
L'hivern i la nit al nostre país mai no acaben de ser estrictes del tot ja que sempre hi ha una espurna de calor, un raig de llum que rompen la seua cruesa.
ResponEliminaL'esperança, com una flor en el bec d'un ocell, t'ha vingut per a què la sembres al teu jardí. És forta i si en tens cura no tardarà molt en mostrar-te la seua bellesa ufana.
Serà aleshores un cresol encés que il·luminarà i guiarà en la foscúria els teus passos.
La flor d'hivern, quan aconsegueix obrir-se pas entre el fred, fa present el seu esplendor. Com m'agrada!
ResponEliminaVeig la foto que has penjat i pense en el safrà. Una flor de tardor (o d'hivern) que sap com abraçar cada granet d'arròs, una flor que sap omplir la paella de vida.