Que em perdonen els cecs, però em fa la impressió que de tots els sentits que ens governen, és la vista, a través de l’ull, l’òrgan més potent, el més autònom, el més independent. I això potser perquè quan obrim els ulls a la vida, inevitablement mirem cap a fora, ja que els objectes de la nostra curiositat estan situats a l’exterior. Una altra cosa seria mirar cap a endins, que també és un exercici molt saludable, però aquesta és una opció més íntima, que si molt convé també podríem debatre si parlem de poesia.
Queda clar que l’ull, tret de mirar-se a través d’un espill, mai no es veu a si mateix. També és l’últim en tancar-se quan el cos es deixa seduir pel somni. L’ull roman obert quan el cos resulta colpejat per una paràlisi, per qualsevol adversitat de la vida, inclús quan morim, l’ull es resistix a tancar-se. Hom diria que seguix enregistrant la realitat, no es cansa mai, inclús quan aparentment no tenim cap motiu per a seguir mirant. Qui no s’ha quedat emparrat, alguna volta, mirant el moviment d’una ona, una vesprada d’hivern? Mirar més enllà de la mirada i deixar-se dur més enllà. Aquest és el meu repte.
La pregunta que em faig, i que us trasllade ara i ací, a través de la meua manera d’entendre el fet poètic és la següent: ¿Per què?, ¿per què l’ull no descansa?, ¿per què es resisteix a amagar-se rere el vel fosc de les parpelles? Tinc una resposta provisional: perquè el medi que ens envolta és hostil, amics. I la hostilitat del medi creix proporcionadament a la nostra presència en ell, i no parle tan sols de la senectut que també.
De vegades tinc el pressentiment que la vida de l’ésser humà es debat entre l’anhel per aconseguir la independència personal i la lluita per fer-se càrrec amb dignitat de si mateix, quan el cos flaqueja i ens ve de colp la vulnerabilitat i la fragilitat. Quan ens fem vells o simplement ens encalça una malaltia.
Quin és el paper de l’ull dins del poema. ¿La recerca de la dignitat, a través del consol de la bellesa de les paraules? Si, l’ull busca la bellesa per defensar-se del medi hostil. Un poema probablement no t’ajudarà a pagar la factura del mòbil o la hipoteca a finals de mes. Però escriure un poema després d’haver contemplat el David de Miquel Àngel no es cap amenaça de mort i no et fa emmalaltir, es cert també que un pot de sopa Campbell’s pintat per Warhol no et lleva la gana, però t’alimenta d’una altra manera.
Que passà, però, quan la mirada fracassa en l’intent per trobar la bellesa. Doncs, sol·licita de l’ull que es mire a si mateix, que mire cap a dins del poema per trobar ni que siga un gest íntim de consol, tot preparant el camí perquè puguem fer de la lletgesa una virtut. Perquè puguem viure o sobreviure amb dignitat, davant l’adversitat hostil del medi. I això és tot.
La xarrada d'ahir, Joan, va ser una delícia. Com els poemes i les fotografies que ens vas mostrar i que són, estic concençut, el fruit de la mateixa mirada, del mateix impuls, de la mateixa qualitat. Aquella que és capaç de destil·lar una vasta realitat en unes poques línies (o en una sola imatge) que la representen sencera. Gràcies per compartir amb nosaltres aquesta mirada intel·ligent, lúcida i sensible.
ResponEliminaComparteixo amb Vicent Usó el mateix sentiment que vàrem tenir ahir (ja ho he comentat en l'anterior post).
ResponEliminaMentre escoltava, vaig pensar que potser, a més de la mirada emotiva, hi ha la mirada reflexiva, aquella que ens condueix a la reflexió, i als més afortunats, a la saviesa. Que també deu ser la mirada del metge.
Ah, el plat de sopa Campbell's pintat per Warhol pot ser que a nosaltres no ens lleve la gana, però a l'amic Andy sens dubte que li permeté saciar-la als millors restaurants. :-)
Em va agradar molt la xarrada del dimecres. Les fotos em van sorpendre per boniques, dels poemes ja m'ho esperaba
ResponElimina