Crepuscle a la badia de Halong

Des del mirador, la llum tèbia de la tarde segellava el seu rostre sobre l’esguard del foraster que jeia al banc. L’home esperava entotsolat que arribara la brisa, volia sentir com li llepava la cara i després s’amagava de puntetes, rere el tel safrà de la posta.

Això pensava a la badia de Halong, mentre contemplava en silenci el pas de les hores, en la gran pau que m’embolcallava, i escoltava bategar el cor del dia. I així em vaig deixar dur, sense renunciar a res, sense rendir-me, mostrant el meu cor petit perquè poguera bategar a l’uníson amb el gran cor del món. I encara no sabia, ni podia imaginar-me, si darrere d’un ocàs semblant hi havia un regne obscur, més enllà.

Migdia d'hivern (i II)

A Ítaca, cap al migdia, la llum nova retopa en el vidre de la finestra i, després d’obrir-me els ulls de bat a bat, corre per davant de mi, perfilant amb els seus raigs tebis l’horitzó de la mirada.

«Mira’m!, mira’m!», em crida. El cert és que no sé si ho fa perquè em confon amb un voyeur d’hora horada, o perquè no confia en l’habilitat de la meua retina per capir tot allò que m’ofereix. Siga com vulga, jo obeïsc l’orde i mire, mire a través d’aquesta llum d’hivern que arriba puntualment a la cita.

Rumb a Ítaca

Desterrat, allunyat del teu futur pels designis del destí, forçat a iniciar un viatge que no has elegit. Malgrat tot, gose a dir que mai no és tard per a conquistar la màgia del viatge, i fer del desterrament no un lament, adobat de nostàlgia i melancolia, sinó una veritable aventura, un coneixement. Un capítol més d'aquesta forma de coneixença que hem convingut en anomenar vida.

I com ho hem de fer, perquè el viatge siga saviesa i coneixement; com hem de desitjar que el camí siga llarg? Hem d’allargar el pas per a dir que, al capdavall, tot ha estat bell? I quan hem de fer aquest canvi de rumb en la fulla de ruta? Ara? Demà potser serà massa tard. M’ha arribat el moment de parlar amb l’avui, un avui possible que m’ajude a emmagatzemar el temps.

Ítaca existeix, encara. I l’estranger que acaba de fondejar a l’illa vol fer del poema de Kavafis la raó del seu viatge. Despullat, amb l’equipatge del vers.

Genets de l'aire

Cavalqueu damunt de les ciutats i les muntanyes.

D’un núvol a un altre

aneu entre els carrers i l’aire.

Idèntics sempre us desvetlleu en l’acer del dia

i allò que en l’èter és pàtria transparent

esdevé campana d’esperança en les alcoves.

Veniu de l’aire.

Els ocells us conhorten amb els seus vols

i sobre els terrats del món poseu les ales,

adreçant la mirada en la indesxifrable forma del buit,

per donar caliu a tanta soledat.

Així deixeu petjada del vostre pas.

Ens hem mirat en el mateix espill,

allà on l’ésser agombola els límits imperfectes de l’ésser.

I ens trobarem en l’aire, companys, tard o d’hora,

entre les volves tèbies de llum precipitada

que niuen el blau cofoi que ens conté.

Ara i sempre.

Migdia d'hivern (I)

Des de la finestra, la llum d’hivern té la propietat d’aguditzar el poder de resolució de la meua vista fins a fer-la ben nítida. El cert és que no sé el per què, tot i que m’han dit que es podria tractar d’un cas paranormal de disestèsia. La pupil·la humilia a qualsevol lent de Cannon i atorga a la visió una qualitat de reportatge gràfic. El cel és d’un blau indecís; el sol —que amaga la seua lluentor rere el gris de les façanes pròximes— s’insinua a miquetes i llisca sobre la superfície de l’aigua estantissa de la piscina; a una raconada, sota l’esquelet de les moreres, una dona silenciosa arreplega fulles. La colla de teuladins interpreten una marxa trista, tan sols per a mi, que els escolte des del meu silló Voltaire, mentre mire de reüll el picoteig nerviós de la tórtora sobre gespa del jardí. El solatge del cafè del fons de la tassa sembla ser l’única cosa que caldria interpretar.

Cap a la fi de l'any

No és el ritual de bescanviar un dígit per un altre. No és el plaer per la metàfora que convoca el badall d’un temps que mor i el renova amb un altre que naix. Estem dissenyats genèticament per al canvi. La causa d’aquest aldarull atàvic potser siga alguna raó que hi ha d’enigmàtica en la idea de temps, la sospita que malgrat tots els atzars i els avenirs hi ha quelcom que romandrà immòbil en nosaltres, quelcom que no va trobar allò que buscava. I encara espera.

Joan Andrés Sorribes, la forja d’un escriptor

L’escriptor és un ésser normal que té aficions rares. De vegades, sembla emparrat, enquimerat; sembla que no mira el que la gent mira. Si li assenyalen la lluna amb el dit, no mira la lluna, mira darrere del dit.

Contador d’històries, camina pels senders inextricables del passat. I n’és conscient que quan fem l’ullada enrere, la fem gairebé sempre des del present, amb tot el que això suposa; per tant, la nostra és una mirada condicionada, subjectiva, parcial. Tan sols sabem a través dels rastres, els rastres que normalment han deixat els vencedors, perquè “dels altres”, ningú no se’n recorda; visitem les petjades que no han estat esborrades per la pols del camí. Ens entestem a parlar d’un puzle al qual li falten moltes peces. Moltes.

Per això, comunicar literàriament la història esdevé un repte, una declaració d’intencions, un compromís. “Perquè ací mai no havia passat res”. No teníem història, i ell volia furgar en aquest espai fosc que hi havia darrere del dit; en les ombres fosques que amagaven l’època dels ibers (La forja de Lessera), la pesta negra del segle XIV(Noverint Universi), les guerres carlistes(La creu de Cabrera)...

L’escriptor fa un treball minuciós, d’entomòleg, i es documenta a consciència. Però, no pretén donar “lliçons d’història” —tot just ell que ha dedicat tota la seua vida laboral a explicar la història— . Ans al contrari, en les seues “històries”, la història sempre està present, tot i que no ens la fa sentir a penes. Amb coherència, ficant-se en la mirada d’aquella gent, en aquell temps, amb la capacitat de seducció justa per enxampar el lector, i amb voluntat de desmitificar, perquè tampoc no creu en els herois, “aquells “valents” que no van poder fugir a temps de la desfeta”.Una grata lliçó de compromís amb la literatura. Joan Andrés Sorribes, contador d’històries.

Tinc set

Tinc set i el meu rostre en les teues mans espera el cànter de l’aigua fresca. M’acarones els cabells entre els dits i l’amor esclata en les caragoles, als vorals dels penya-segats i més enllà de l’abisme.

Sobre els passos precipitats del vespre, la mar torna a fer l’olor de sal de sempre i va propagant pels arenys les llavors del salicorn del desig, aquella xiuladissa tan dolça que ens feia estremir de passió, aquest ensomni de promeses desvetllades.

Llar

Al caliu de la llar i en família, una nit freda d’hivern, contemplant el lluminós exili de les flames. Obris el llibre dels dies i passeges el dit tremolós per les seues pàgines, mentre tenses l’arc de l’espera.

Enfora resten les ombres, el cruixit de les ascles, la confusió de la nit.

L'aigua del temps

Alguns dies passege arran de platja. Conserve una certa atracció per l’aigua que em ve de menut; m’agraden els seus plecs, els remolins que hi fa, el seu color tan canviant. Senzillament, crec que l’aigua és la imatge del temps; per això m’agrada mirar-la, per contemplar de tant en tant l’emergència d’un nou esclat, d’una nova tassa de temps on poder beure’l. No busque ja el cant de la sirena, ni la bellesa de la nimfa cavalcant sobre la seua conxa; busque un núvol baix, juganer, que es reflexe a l’horitzó, o la cresta d’una ona que es trenque tota feta bromera sobre la riba. Això és, per a mi, temps que emergeix de l’aigua, i em quede bocabadat mirant els bocins que es dipositen a l’entorn dels meus peus i em fan pessigolles, i no intente interpretar res, perquè no sóc cap endeví i perquè només em governa un sentiment de tendresa i gratitud.

Llum nova

He obert la finestra de l’habitació i ha tornat a entrar la llum. Me’n recorde d’ella. Ha vingut a visitar-me de nou. Ha començat per dir el meu nom. M’imposa la seua presència i els punts que varem traçar en el passat. M’imposa la seua memòria. Vaig a rentar els peus al nou dia. Minuciosament, sense pressa, prenc el sabó i la tovalla de lli. En la fricció me n’adone d’un plaer que em reconforta. Ningú dels dos sap massa coses de l’altre, però tots dos bevem de la mateixa copa i devorem el mateix pa, com si estiguérem bojos i famolencs, com si estiguérem bojos i famolencs.