Cavalqueu damunt de les ciutats i les muntanyes.
D’un núvol a un altre
aneu entre els carrers i l’aire.
Idèntics sempre us desvetlleu en l’acer del dia
i allò que en l’èter és pàtria transparent
esdevé campana d’esperança en les alcoves.
Veniu de l’aire.
Els ocells us conhorten amb els seus vols
i sobre els terrats del món poseu les ales,
adreçant la mirada en la indesxifrable forma del buit,
per donar caliu a tanta soledat.
Així deixeu petjada del vostre pas.
Ens hem mirat en el mateix espill,
allà on l’ésser agombola els límits imperfectes de l’ésser.
I ens trobarem en l’aire, companys, tard o d’hora,
entre les volves tèbies de llum precipitada
que niuen el blau cofoi que ens conté.
Ara i sempre.
Un abrazo muy grande compañero, gracias por este poema.
ResponEliminaRogelio García