El meu no era ni de bon tros un viatge iniciàtic, però vaig arribar a San Francisco amb l'autobús, com en Sal Paradise, el protagonista de la novel•la de Kerouac. Recorde que vam creuar el pont d’Oakland. Era una vesprada radiant, impròpia del mes de setembre. Un tel de boira flonja creuava a la dreta la silueta del Golden Gate, tot perfilant la badia amb una aureola blanca. Més enllà estava el Pacífic, blau i enorme, que s’insinuava i anava avançant com una llengua poderosa fins que envoltava la ciutat tota de llegendes i misteris.
Refractari, com el safareig que xucla el midó de l’alba, encara xop de nit i mucoses furtives. Ací on l’estiu s’insinua i deixa el rastre luxuriós en el cos amatent. Aigua, no te’n vages, encara! Calma’ns la set, guaita aqueixa incipient trama de llum que perleja el desig i deixa que abraçe la intensitat d’aquest moment màgic. Recorda si de cas l’últim sospir entre les vànoves. La història que ve després no importa gens.
Pense que ara, quan escric, hi haurà més persones al món que estan fent el mateix que jo: acaben d’enllestir l’equipatge. No sé quantes, però. És una forma de comunió curiosa, aquesta que m’uneix amb els altres; una litúrgia rara, raríssima. Una professió poc defensable: preparar l’equipatge, deixar les coses si fa no fa endreçades i sortir de casa amb un bitllet de tornada a la butxaca. És una rutina nova, que amplifica la rutinadels dies de cada dia. Sortir de casa per descobrir el món que no saps, i en el camí, posar en ordre les teues coses: de vegades un floc d’amor, d’altres la desídia o la ràbia, un baf de sorpresa o el dolor de la colzada del veí que ocupa la voravia i et mira amb cara insolent.Sortim i fem una cacera contínua de quelcom que no existeix: la realitat. Tractem de buscar expedients empolsegats d’allò que vam ser, construïm lleis generals de conducta: fingim que hi va haver un passat, tot just quan pressentim que, en realitat, potser en van haver molts altres. Mirem el món i pensem que hi ha un futur. Fem l’intent de comunicar-nos: ofrenem unes poques paraules a aquells que creiem que pensen com nosaltres, o a aquells que es troben en les antípodes i no s’esperaven la nostra visita.
Desplegue el mapa sobre la taula del meu escriptori i el mire per última vegada abans d’agafar l’equipatge. Mentre tanque la porta de casa, repasse mentalment la ratlla roja que hi he traçat. El taxi que m’ha de dur a l’aeroport m’espera al carrer. Però, el viatge, la màgia del viatge, ja fa temps que ha començat.
En el camí cap a Agra vam trobar un home sant —un sadhu—, assegut a la porta d’un temple, ran de la carretera. Cansat de mussitar mantres, buscava la nit, mentre s’acariciava lentament la barba espessa d’anys i pregàries. El sòl era un badall en el seu rostre vell. Jo vaig arribar a pensar que l’home potser ens saludava amb l’ull tort. A prop del temple, una parella de gralles picotejaven l’esquelet descarnat d’una vaca. L’home mirava l’escena impassible, després es va girar, ens va buscar amb la mirada i, finalment, va fer l’intent de clucar l’ull tort que res no havia vist. Un turista irreverent va fer una fotografia d’aquell encontre. Després es va sentir com un xisclar d’ales negres. La nit estava a l’aguait.
Variació sobre un poema de Quadern de l'Índia (2001)
