Comença el viatge d’El regal en la mirada

El pròxim dia 2 de desembre, a les 19: 00 h. es presentarà a la llibreria Babel de Castelló el meu llibre El regal en la mirada. El company Josep Sanabdón farà de mestre de cerimònia. A mi m’agrada dir que El regal en la mirada és un llibre de viatges. Dic això, perquè després d’algunes escriptures i relectures del text, n’he descobert, com a mínim, dos, de viatges. Hi ha un viatge físic, circular, marcat per una fulla de ruta, un itinerari, el que vaig traçar sobre la pell del mapa del Perú, i n’hi ha un altre, un viatge interior, íntim que gose a desvetllar.

Crec que va ser Martin Buber qui va dir que no som res, sense l’altre. El cert és que si ens parem a pensar què som o com som (si és que som alguna cosa), la majoria de vegades ho descobrim a través de l’espill de l’altre. No entraré ara en el joc entre el Jo i el Tu. El llibre parla també de com educar la mirada que busca en el viatge un argument per allargar el camí, per aturar el temps.

No cal dir que per a mi seria un plaer poder compartir la vesprada amb vosaltres.

Podeu trobar més informació sobre el llibre ací.

L'equilibrista

“Sabe que caminha numa corda fina

misteriosamente suspensa num imenso

espaço vazio ao qual é obrigado

a caminhar...”

L’equilibri és difícil en la casa del cec. La realitat parla d’entrebancs, d’un indici de boires amenaçades per la foscor. Però el cec coneix ben bé cada passa, cada soroll (sota els ferros de la llum, amb les parpelles caigudes i les mans a les palpentes); va conèixer l’olor del gessamí en les vesprades d’estiu; va conèixer l’esplendor del jardí florit, la cridòria dels xiquets en sortir de l’escola, i els esglaons que conduïen sense pressa a la bellesa. Potser li plauria abandonar l’habitació infestada per les ombres, i el trist passadís d’un temps que s’esmicola entre les mans.

Però tot no és foscor; passen les flors petites de l’hivern i els habitants de Ciutat també viuen en les vides del passat. (Els dies que emmordassen la mirada, les llengües que parlen com el ferro roent).

Just when we’re safest…, there’s a sunset-touch. Apunt bellesa (I)

Deia l’oblidat poeta Robert Browning que «Tot just quan ens sentim més segurs...,/arriba una posta de sol». A mi, m’agrada el primer vers, perquè em convida a l’esperança. ¿Esperança de què? La bellesa? És la bellesa una esperança? Jo, almenys, sempre l’espere. Es pot presentar sense avisar. De vegades l’he trobada al títol d’una pel·lícula (Poetry); en la lletra d’una cançó, en la mirada d’un nadó, en el color d’un l’alborç madur, inclús en les pàgines d’algun llibre antic. Si fóra més creient, li demanaria al meu déu que em protegira, que em salvara de la bellesa, perquè, al món hi ha massa coses belles. I, encara que no sé si he sigut un home especialment feliç, no m’estic de pensar que la podem trobar en un girar d’ulls, perquè ella sempre ens està esperant. La bellesa.

Anar de pressa

Per què mantens la voluntat d’anar de pressa

quan les cames, per debilitat, ja no et responen?

T’ho vols endur tot.

Vols abraçar-ho tot amb les mans toves,

en la vesprada més llarga, en el cor de la tempesta.

No te’n dugues la mirada, el regal que vas aprendre

lentament. Algun dia escamparà el mal vent.

Llavors el dolor, l’experiència de l’amor,

sota les estrelles comandarà la petjada.