Ja no m’atrau la claror,
sinó les paraules com claror,
la claror que escric amb llum d’avui,
la que busque cada dia rere la finestra,
la claror que naix al racó més fosc de la casa.
No la claror que adorna l’alba,
sinó la dels ulls,
aquesta que em revela que tot no s’ha perdut,
i que sempre resta un poema per ofrenar
a l’horitzó.
Ja m’agradaria trobar el lloc on està escrit que ens correspon un pam de felicitat. No m’importaria travessar deserts eixorcs, lleres seques de rierols o menjar pols i fang roig, si finalment aconseguira endinsar-me en un riu profund i pur, on poder navegar, emportat per corrents fecunds. Ja m’agradaria!
Que em perdonen els cecs, però em fa la impressió que de tots els sentits que ens governen, és la vista, a través de l’ull, l’òrgan més potent, el més autònom, el més independent. I això potser perquè quan obrim els ulls a la vida, inevitablement mirem cap a fora, ja que els objectes de la nostra curiositat estan situats a l’exterior. Una altra cosa seria mirar cap a endins, que també és un exercici molt saludable, però aquesta és una opció més íntima, que si molt convé també podríem debatre si parlem de poesia.
Queda clar que l’ull, tret de mirar-se a través d’un espill, mai no es veu a si mateix. També és l’últim en tancar-se quan el cos es deixa seduir pel somni. L’ull roman obert quan el cos resulta colpejat per una paràlisi, per qualsevol adversitat de la vida, inclús quan morim, l’ull es resistix a tancar-se. Hom diria que seguix enregistrant la realitat, no es cansa mai, inclús quan aparentment no tenim cap motiu per a seguir mirant. Qui no s’ha quedat emparrat, alguna volta, mirant el moviment d’una ona, una vesprada d’hivern? Mirar més enllà de la mirada i deixar-se dur més enllà. Aquest és el meu repte.
La pregunta que em faig, i que us trasllade ara i ací, a través de la meua manera d’entendre el fet poètic és la següent: ¿Per què?, ¿per què l’ull no descansa?, ¿per què es resisteix a amagar-se rere el vel fosc de les parpelles? Tinc una resposta provisional: perquè el medi que ens envolta és hostil, amics. I la hostilitat del medi creix proporcionadament a la nostra presència en ell, i no parle tan sols de la senectut que també.
De vegades tinc el pressentiment que la vida de l’ésser humà es debat entre l’anhel per aconseguir la independència personal i la lluita per fer-se càrrec amb dignitat de si mateix, quan el cos flaqueja i ens ve de colp la vulnerabilitat i la fragilitat. Quan ens fem vells o simplement ens encalça una malaltia.
Quin és el paper de l’ull dins del poema. ¿La recerca de la dignitat, a través del consol de la bellesa de les paraules? Si, l’ull busca la bellesa per defensar-se del medi hostil. Un poema probablement no t’ajudarà a pagar la factura del mòbil o la hipoteca a finals de mes. Però escriure un poema després d’haver contemplat el David de Miquel Àngel no es cap amenaça de mort i no et fa emmalaltir, es cert també que un pot de sopa Campbell’s pintat per Warhol no et lleva la gana, però t’alimenta d’una altra manera.
Que passà, però, quan la mirada fracassa en l’intent per trobar la bellesa. Doncs, sol·licita de l’ull que es mire a si mateix, que mire cap a dins del poema per trobar ni que siga un gest íntim de consol, tot preparant el camí perquè puguem fer de la lletgesa una virtut. Perquè puguem viure o sobreviure amb dignitat, davant l’adversitat hostil del medi. I això és tot.
El proper dimarts 22 de febrer, de 18:00 a 20:00, participaré en una xerrada a la Llotja del Cànem, C/ Cavallers, 1, de Castelló, dintre del cicle de conferències del taller d'escriptura literària organitzat pel Servei d’Activitats Socioculturals i el Servei de Llengües i Terminologia de la Universitat Jaume I.
La xerrada porta per títol De com la realitat esdevé poesia. Parlaré de la meua obra literària i recitaré alguns poemes.
Vaig escoltar els gemecs eixordadors dels xiquets. Sota la tanca de filferro raïen amuntegats els cossos inerts dels pares. La meua oïda s’esbatanà en sentir aquella música tràgica. Llavors vaig reconèixer la lentitud de l’animal que jo era, l’obscenitat de l’acer, l’olor acre de la sang, el bategar inútil de la ràbia.
Pointe-à-Pitre,
(illa de Guadalupe)
Com les bondats que el riu ens duu,
la clara bondat de l’aigua,
la bondat fosca de la terra,
el crepitar de l’arbre en hivern.
Una lenta calma parla amb els objectes de la llum,
i els dies que s’allunyen em fan l’ullet.
Passa la bellesa i jo la respire.
Vols fugir,
tempteges el camí.
Maldes per tornar al cos altiu
que vares tindre.
Potser et trobes en el límit de tu mateix,
i no eres tu.
Et deixes dur pel perfum de les paraules
alliberades lentament d’aquest ferro gebrat
que t’empresona.
El pit roig m’ha dut al bec una flor d’hivern, i s’ha aclarit l’ombra que té com a ofici el fer-se dura. Les imatges revelen xifres que donen pas a l’esperança, i l’ull tradueix, amb emoció, les llepolies que em regala aquest temps imperfecte que m’ha tocat viure.
Jo vaig nàixer en un país petit, a la vora del mar. Recorde que l’hivern mai no era gris del tot. Sempre podies trobar una perspectiva precisa, nova, a través de l’horitzó; una certa llum, un esbós de calor que no minvava. L’ocell ha tornat a visitar-me des de terres llunyanes. És migdia i no és improbable que surta el sol.
Puc ser encara l’home tranquil que cuida el seu jardí.
Puc parlar des de darrera d’una finestra o escriure uns versos.
Puc fruir del gust agre dolç de l’aranja collida en una illa solitària.
I si la boira d’hivern amara el vidre,
jo adrece la mirada més enllà de la tanca,
i amb recel escolte el cor del nou dia,
mentre espere notícies del TAC.
La platja, i damunt de la sorra boscos d’encenalls.
El navegant ha fondejat la barca, l’ha conduït ací la brúixola.
O potser la memòria.
Una vegada, ja fa temps, quan passejava el matí,
va sentir la mateixa joia.
La joia de l’ull. Llavors, tot era vida en moviment:
el vol precís del gavià al compàs de l’ona,
els peixos fent salts, enjogassats o espantats,
el ball sensual de les palmeres arran de l’aigua.
Ara, ha tornat al cap d’anys.
I l’ull mira, però no pot mirar-se a si mateix.
Tan sols veu allò que va romandre del car record.
La sorra sembrada d’encenalls com déus fràgils d’èter,
i el temps, amb la seua sentència implacable.
