La platja, i damunt de la sorra boscos d’encenalls.
El navegant ha fondejat la barca, l’ha conduït ací la brúixola.
O potser la memòria.
Una vegada, ja fa temps, quan passejava el matí,
va sentir la mateixa joia.
La joia de l’ull. Llavors, tot era vida en moviment:
el vol precís del gavià al compàs de l’ona,
els peixos fent salts, enjogassats o espantats,
el ball sensual de les palmeres arran de l’aigua.
Ara, ha tornat al cap d’anys.
I l’ull mira, però no pot mirar-se a si mateix.
Tan sols veu allò que va romandre del car record.
La sorra sembrada d’encenalls com déus fràgils d’èter,
i el temps, amb la seua sentència implacable.
La memòria és el coltell que ens defensa de l'oblit.
ResponEliminaLa por ens mou cap al record, però evocar el passat és crear una fal·làcia que potser ens ompliga de felicitat, però és una amant infidel de la realitat que visquérem.
Ara, tu i jo mai no hem estat notaris d'un temps, tan sols drapaires recollint pels carrers material per a construir somnis.
Només el temps sap de les veritats ocultes.