Llotja vella

Fondària de nanses,

garbitanes i mornells,

sardinals i palangres.

Abundor de mòlleres,

de sèpies, pagells.

de rogers i bogues,

serrans, senyoretes, sorells.

Semals emplenats i paneres,

cistelles de lluços i congres,

jodrioles, morenes,

llagostes i polps,

crancs i galeres.

Abundor de llobarros,

llamàntols, cabuts i vidriades,

escòrpores, daurades, rosades.

Caixes d’aladroc,

lluents d’escata,

de temors i d’anhels.

Suors de salnitre,

grinyolar de motors,

i pollines.

Xarxes foradades,

deixalles de peix pudent,

botelles i llaunes.

Ja tornen les veus

pels camins del temps.

Del poemari

Matèria d'aigua (inèdit)

Arròs i poesia a Xàtiva amb una Remor de ciutat

Dissabte passat, la gent del taller de lectura "Olives adobades" de Xàtiva em van invitar a participar en un recital de poesia. El grup havia estat treballant durant algunes sessions el meu poemari Ciutat remor, i la meua presència en l’acte significava la culminació de la lectura. No cal dir que hi vaig acceptar encantat.
Aquell dia la ciutat havia tret la seua cara més reivindicativa. A la tarda, s’havia convocat una manifestació de protesta contra la instal·lació d’un abocador que anava a omplir de ferums insalubres l’aire de la comarca. A la nit, Raimon, “el xiquet del carrer Blanc”, anava a actuar al teatre Municipal, després d’haver de salvar tots els entrebancs burocràtics posats pel govern municipal del PP.
El recital de poesia es va celebrar a la sala d’actes de l’associació cultural “L’Olivera”, que es troba a tocar del pati de l’antic cinema d’estiu Vernissa, al bell cor del raval xativí. Havia quedat de veure’m amb Xavi Vidal, el coordinador del taller, cap al migdia al bar La Negra. Ens vam fer unes cerveses, i després vam fer una passejada per la ciutat vella. Durant el trajecte vaig tornar a rememorar l’itinerari sentimental del meu llibre: l’Albereda, la Font del Lleó, el carrer de Montcada, la casa dels avis, la plaça la Bassa, el carrer Hostals, el carrer Blanc... Moltes sensacions, molts records, olors, i imatges de la infantesa. Una altra vegada vaig sentir la por al retorn i em vaig estremir de goig.
Em van rebre amb una cassola d’arròs al forn, una variant “d’hivern” de l’arròs “passejat” que tant bé saben cuinar a la capital de La Costera. L’arròs estava al seu punt i l’àpat el vam coronar als postres amb una selecció de fina rebosteria local.
Xavi ho havia programat tot amb una diligència pròpia de comptable d’hospital. Res no havia deixat a la improvisació. Fotomuntatge musical, enregistrament en vídeo de l’acte... i inclús els membres del taller es van canviar de roba per a l’actuació. En la primera part van llegir un seguit de poemes amb un caràcter coral. Una veu introduïa l’estrofa i la resta li contestava polifònicament amb l’acabament coral del vers. Em va agradar aquesta forma de recitació tan clàssica. Després, es van recitar poemes de les diferents parts del llibre, i jo vaig aprofitar els intermedis, perquè em pogueren fer preguntes sobre el text.
Va estar una jornada entranyable, amb moments molt emotius, com ara el final de l’acte, quan, arran de la lectura del poema dedicat a la sang vessada pels Maulets, durant el setge de la ciutat en 1707 per Felip V, vam ajuntar les mans per ballar tots plegats La Muixeranga. Gràcies, amics per la vostra infinita generositat!

Retorn

Hem après que l’amor és vida,
que l’estima és dúctil i callada
que la pols de l’arròs alimenta la gana dels déus
i la vida es treballa a cops de nits i saliva engolida,
que el foc és el camí del silenci cap a l’aigua.
Hem tastat la dolçor aspra del coco
i hem begut la seua aigua acabada de vessar:
Aigua dolça al paladar, aigua fresca en el record.
I l’escuma a frec de peus.
I els pètals fràgils de les orquídies.
I l’amenaça cruel del retorn.

Del poemari Illes (1999)

Post scriptum a propòsit d’un epigrama per al pedestal d’una estàtua erigida a la porta d’un hospital

Cansat i espellifat, com un atlant en hores baixes, el seu cos sembla recolzar-se en el bàcul sagrat, i així, condemnat a carregar els pilars que sostenen la bòveda del cel sobre els muscles, emergeix l’estàtua sòbria i egrègia que presideix l’entrada de l’hospital La Magdalena de Castelló.
Sembla que no se’n va, tampoc no torna; espera o ens espera; ens dóna la benvinguda o se n’acomiada de nosaltres, i la seua presència impregna de llum cada racó d’aquest recer de pau a l’ombra dels pins. La llegenda conta que va travessar els abismes de l’oceà, i el seu pas va deixar el rastre d’altres tempestes, va aplacar la fúria i la ira dels déus malèvols, i ara, es compadeix amb la mirada adusta d’aquells que entren o surten —tant s’hi val—, al recinte hospitalari. I no cedeix el seu anhel, perquè la llum no entén d’ombres, precisament perquè ningú no perd mai la seua llum, ningú; tan sols quan arriba de nit, i encara així, la seua llum està amagada, no perduda.
Compadir-se de l’altre, acollir-lo en la seua desgràcia, és una de les més nobles accions de l’ésser humà. D’això en saben prou els professionals que treballen en un hospital de “cuidats pal•liatius”. I és que cuidar, en el sentit més generós de la paraula, consisteix a reconèixer en l’altre —en la seua diferència— la seua dignitat. Aquest gest responsable no només s’ha d’entendre com una acció d’ajuda, sinó com un deure moral del proveïdor de cuidats. Però, de vegades, els valors no provenen de la raó o dels principis, sinó de l’emoció i, si se’m permet, de la capacitat de compassió, de l’efecte de viure amb aquells que pateixen una minusvalua, aquells que requereixen de cuidats, del desig de cuidar i ser cuidats entre iguals, i en definitiva de l’inmens plaer de ser acceptats i estimats pels demés.
Per a cuidar bé, hi ha que començar a acollir millor. Però, no és tan sols la institució qui acull, és sobretot la tasca dels professionals que treballen en ella, i que amb les mans atentes i la mirada dialogant s’arrimen a l’altre i vesteixen l’ombra amb llum nova. Eixe és un treball que requereix no sols de predisposició (o de vocació), sinó també de l’exercici generós de l’hospitalitat, en el sentit més clàssic i sagrat del terme. I, només llavors...

no minva la Llum,
perquè la mirada templa la seua bondat
en el silenci dels Pins
i emergeix lenta per cuidar-te

Eva Albert, poetessa, entre dos Joans a la Fira del Llibre de Castelló

Aquest matí
he comprovat que tot està al seu lloc:
el cel que em sosté, una mena de tristor,
una llàgrima que es fon allà on comença la por.
Ni sal, ni mel a les pupil•les;
ni barca ni barquer solcant les ones:
el cor tancat entre quatre parets
i el dolor d’una nova aurora.
I ell, bategant des d’algun somni,
amb el cor distret,
amb el cansament d’estar lluny, o mort,
com un perill que ja s’ha esvaït.
Potser, a la fi, tot està on ha d’estar.

Eva Albert,
del poemari Plaça de la Mar (2009),
XV Premis de la Mar.
(Biblioteca ciutat de Castelló)