Crepuscle a la badia de Halong

Des del mirador, la llum tèbia de la tarde segellava el seu rostre sobre l’esguard del foraster que jeia al banc. L’home esperava entotsolat que arribara la brisa, volia sentir com li llepava la cara i després s’amagava de puntetes, rere el tel safrà de la posta.

Això pensava a la badia de Halong, mentre contemplava en silenci el pas de les hores, en la gran pau que m’embolcallava, i escoltava bategar el cor del dia. I així em vaig deixar dur, sense renunciar a res, sense rendir-me, mostrant el meu cor petit perquè poguera bategar a l’uníson amb el gran cor del món. I encara no sabia, ni podia imaginar-me, si darrere d’un ocàs semblant hi havia un regne obscur, més enllà.

Migdia d'hivern (i II)

A Ítaca, cap al migdia, la llum nova retopa en el vidre de la finestra i, després d’obrir-me els ulls de bat a bat, corre per davant de mi, perfilant amb els seus raigs tebis l’horitzó de la mirada.

«Mira’m!, mira’m!», em crida. El cert és que no sé si ho fa perquè em confon amb un voyeur d’hora horada, o perquè no confia en l’habilitat de la meua retina per capir tot allò que m’ofereix. Siga com vulga, jo obeïsc l’orde i mire, mire a través d’aquesta llum d’hivern que arriba puntualment a la cita.

Rumb a Ítaca

Desterrat, allunyat del teu futur pels designis del destí, forçat a iniciar un viatge que no has elegit. Malgrat tot, gose a dir que mai no és tard per a conquistar la màgia del viatge, i fer del desterrament no un lament, adobat de nostàlgia i melancolia, sinó una veritable aventura, un coneixement. Un capítol més d'aquesta forma de coneixença que hem convingut en anomenar vida.

I com ho hem de fer, perquè el viatge siga saviesa i coneixement; com hem de desitjar que el camí siga llarg? Hem d’allargar el pas per a dir que, al capdavall, tot ha estat bell? I quan hem de fer aquest canvi de rumb en la fulla de ruta? Ara? Demà potser serà massa tard. M’ha arribat el moment de parlar amb l’avui, un avui possible que m’ajude a emmagatzemar el temps.

Ítaca existeix, encara. I l’estranger que acaba de fondejar a l’illa vol fer del poema de Kavafis la raó del seu viatge. Despullat, amb l’equipatge del vers.

Genets de l'aire

Cavalqueu damunt de les ciutats i les muntanyes.

D’un núvol a un altre

aneu entre els carrers i l’aire.

Idèntics sempre us desvetlleu en l’acer del dia

i allò que en l’èter és pàtria transparent

esdevé campana d’esperança en les alcoves.

Veniu de l’aire.

Els ocells us conhorten amb els seus vols

i sobre els terrats del món poseu les ales,

adreçant la mirada en la indesxifrable forma del buit,

per donar caliu a tanta soledat.

Així deixeu petjada del vostre pas.

Ens hem mirat en el mateix espill,

allà on l’ésser agombola els límits imperfectes de l’ésser.

I ens trobarem en l’aire, companys, tard o d’hora,

entre les volves tèbies de llum precipitada

que niuen el blau cofoi que ens conté.

Ara i sempre.

Migdia d'hivern (I)

Des de la finestra, la llum d’hivern té la propietat d’aguditzar el poder de resolució de la meua vista fins a fer-la ben nítida. El cert és que no sé el per què, tot i que m’han dit que es podria tractar d’un cas paranormal de disestèsia. La pupil·la humilia a qualsevol lent de Cannon i atorga a la visió una qualitat de reportatge gràfic. El cel és d’un blau indecís; el sol —que amaga la seua lluentor rere el gris de les façanes pròximes— s’insinua a miquetes i llisca sobre la superfície de l’aigua estantissa de la piscina; a una raconada, sota l’esquelet de les moreres, una dona silenciosa arreplega fulles. La colla de teuladins interpreten una marxa trista, tan sols per a mi, que els escolte des del meu silló Voltaire, mentre mire de reüll el picoteig nerviós de la tórtora sobre gespa del jardí. El solatge del cafè del fons de la tassa sembla ser l’única cosa que caldria interpretar.

Cap a la fi de l'any

No és el ritual de bescanviar un dígit per un altre. No és el plaer per la metàfora que convoca el badall d’un temps que mor i el renova amb un altre que naix. Estem dissenyats genèticament per al canvi. La causa d’aquest aldarull atàvic potser siga alguna raó que hi ha d’enigmàtica en la idea de temps, la sospita que malgrat tots els atzars i els avenirs hi ha quelcom que romandrà immòbil en nosaltres, quelcom que no va trobar allò que buscava. I encara espera.

Joan Andrés Sorribes, la forja d’un escriptor

L’escriptor és un ésser normal que té aficions rares. De vegades, sembla emparrat, enquimerat; sembla que no mira el que la gent mira. Si li assenyalen la lluna amb el dit, no mira la lluna, mira darrere del dit.

Contador d’històries, camina pels senders inextricables del passat. I n’és conscient que quan fem l’ullada enrere, la fem gairebé sempre des del present, amb tot el que això suposa; per tant, la nostra és una mirada condicionada, subjectiva, parcial. Tan sols sabem a través dels rastres, els rastres que normalment han deixat els vencedors, perquè “dels altres”, ningú no se’n recorda; visitem les petjades que no han estat esborrades per la pols del camí. Ens entestem a parlar d’un puzle al qual li falten moltes peces. Moltes.

Per això, comunicar literàriament la història esdevé un repte, una declaració d’intencions, un compromís. “Perquè ací mai no havia passat res”. No teníem història, i ell volia furgar en aquest espai fosc que hi havia darrere del dit; en les ombres fosques que amagaven l’època dels ibers (La forja de Lessera), la pesta negra del segle XIV(Noverint Universi), les guerres carlistes(La creu de Cabrera)...

L’escriptor fa un treball minuciós, d’entomòleg, i es documenta a consciència. Però, no pretén donar “lliçons d’història” —tot just ell que ha dedicat tota la seua vida laboral a explicar la història— . Ans al contrari, en les seues “històries”, la història sempre està present, tot i que no ens la fa sentir a penes. Amb coherència, ficant-se en la mirada d’aquella gent, en aquell temps, amb la capacitat de seducció justa per enxampar el lector, i amb voluntat de desmitificar, perquè tampoc no creu en els herois, “aquells “valents” que no van poder fugir a temps de la desfeta”.Una grata lliçó de compromís amb la literatura. Joan Andrés Sorribes, contador d’històries.

Tinc set

Tinc set i el meu rostre en les teues mans espera el cànter de l’aigua fresca. M’acarones els cabells entre els dits i l’amor esclata en les caragoles, als vorals dels penya-segats i més enllà de l’abisme.

Sobre els passos precipitats del vespre, la mar torna a fer l’olor de sal de sempre i va propagant pels arenys les llavors del salicorn del desig, aquella xiuladissa tan dolça que ens feia estremir de passió, aquest ensomni de promeses desvetllades.

Llar

Al caliu de la llar i en família, una nit freda d’hivern, contemplant el lluminós exili de les flames. Obris el llibre dels dies i passeges el dit tremolós per les seues pàgines, mentre tenses l’arc de l’espera.

Enfora resten les ombres, el cruixit de les ascles, la confusió de la nit.

L'aigua del temps

Alguns dies passege arran de platja. Conserve una certa atracció per l’aigua que em ve de menut; m’agraden els seus plecs, els remolins que hi fa, el seu color tan canviant. Senzillament, crec que l’aigua és la imatge del temps; per això m’agrada mirar-la, per contemplar de tant en tant l’emergència d’un nou esclat, d’una nova tassa de temps on poder beure’l. No busque ja el cant de la sirena, ni la bellesa de la nimfa cavalcant sobre la seua conxa; busque un núvol baix, juganer, que es reflexe a l’horitzó, o la cresta d’una ona que es trenque tota feta bromera sobre la riba. Això és, per a mi, temps que emergeix de l’aigua, i em quede bocabadat mirant els bocins que es dipositen a l’entorn dels meus peus i em fan pessigolles, i no intente interpretar res, perquè no sóc cap endeví i perquè només em governa un sentiment de tendresa i gratitud.

Llum nova

He obert la finestra de l’habitació i ha tornat a entrar la llum. Me’n recorde d’ella. Ha vingut a visitar-me de nou. Ha començat per dir el meu nom. M’imposa la seua presència i els punts que varem traçar en el passat. M’imposa la seua memòria. Vaig a rentar els peus al nou dia. Minuciosament, sense pressa, prenc el sabó i la tovalla de lli. En la fricció me n’adone d’un plaer que em reconforta. Ningú dels dos sap massa coses de l’altre, però tots dos bevem de la mateixa copa i devorem el mateix pa, com si estiguérem bojos i famolencs, com si estiguérem bojos i famolencs.

Sobre la mort indigna, a propòsit de La mort d’Ivan Ílitx

Ahir es van complir cent anys de la mort de Lev Tolstoi i això, sens dubte, és un bon motiu per recordar la vida i l’obra d’aquest gran escriptor. La mort és un tema recurrent en la seua obra. Tant en les grans recreacions novel·lesques, com en les novel·les menors o en els contes, el tema de la mort apareix amb freqüència. En La mort d’Ivan Ilitx, però, la tragèdia queda reduïda a la nuesa més absoluta. Sense subterfugis, sense recargolaments innecessaris, amb una prosa sòbria i transparent, se’ns va narrant el misteri dolorós de la vida d’un home comú, un discret jutge de província, que viu i dol una lenta i llarga agonia.

Hi ha qui diu que la mort ha perdut presència i plasticitat en la consciència col·lectiva, a causa entre d’altres raons dels dispositius “higiènics i socials” que dificulten a la gent la visió dels moribunds. I és que de vegades se’ns oblida que som això: moribunds, o, en una expressió més precisa: morituru (els que anem a morir).

Hom diu que ens ha tocat viure en el temps de la mort “invertida o exclosa”. Abans, el procés de morir era un assumpte públic i altament exemplaritzant en la vida del individu i de la societat. Ara, morir és alguna cosa estranya que es foragita cada volta més lluny del món perceptible dels vius.

És cert que les millores sanitàries i les condicions de vida saludables han fet que augmente l’expectativa de vida, però també es produeix un envelliment progressiu de la població, i amb això han augmentat les malalties cròniques i degeneratives, i les possibilitats de morir lentament. De fet, hi ha estudis que demostren que, ara per ara, entre el 60 i el 90 dels malalts acaben la seua vida davant d’estranys, en la sala d’un hospital o en una residencia assistida. La mort no existeix, perquè definitivament ha abandonat la llar.

Jo sóc dels que pense que ajudar als éssers humans a morir en pau i ajudar a prendre consciència d’eixe tràngol és tan important com evitar la mort. I és que el procés de morir ben be es mereix d’un aprenentatge.

La història biogràfica del jutge Ílitx és vulgar i corrent, però terrible. Ivan es un home normal que viu amb desassossec l’arribada d’una mort pròxima. Al seu voltant, però, tots menteixen: la seua dona, els seus amics, els metges... El moribund no hi troba cap mostra de consol, ni de compassió. Ílitx és mor, però mai no sabrà de què.

Un segle després del seu traspàs, la mort que va retratar Tolstoi s’hi dóna en un entorn tecnològic on les màquines i els cables, les sondes, els tubs de vinil i els goters no només són incapaços de proporcionar ja una cura, sinó que dificulten el confort i la comunicació del moribund amb els altres. I això no es pot permetre ni que siga per una simple qüestió de dignitat humana, perquè al capdavall és el moribund qui té aquesta autoritat suprema que “fins un pobre diable posseeix sobre els vius que l’envolten” i que fa del seu relat quelcom d’inoblidable.

Després de la guerra

Certament, ningú no sap on es troba el perill,

ni els qui arrosseguen la seua ombra tota una vida i no la senten,

ni els qui engoleixen un glop de saliva i el confonen amb un riu

de lava,

ni els qui dormen amb els ulls oberts, sota les escletxes que deixen

les bigues esfondrades de les cases per les bombes,

ni els qui pensen que la terra és redona i encara es mou,

ni tan sols els cecs o els tolits que un dia van canviar la vista

i els seus membres per unes altres incerteses.

Ningú no sap ben bé on es troba el perill.

Hom diu que el futur resta escrit, o no, en un llibre sense fulles,

i que tard o d’hora, tot se’ns revelarà.

El cert és que arribem una vida tard a la vida,

al país que no hi és.

Per això el poeta es pregunta pel designi de l’home,

i gosa de buscar una resposta ni que siga als abocadors,

entre les deixalles dels fossars de la ràbia

o entre les ruïnes d’una ciutat inexistent,

i la música.

Jardins d’Angkor Wat,

30 de setembre de 2010

San Francisco (I)

El meu no era ni de bon tros un viatge iniciàtic, però vaig arribar a San Francisco amb l'autobús, com en Sal Paradise, el protagonista de la novel•la de Kerouac. Recorde que vam creuar el pont d’Oakland. Era una vesprada radiant, impròpia del mes de setembre. Un tel de boira flonja creuava a la dreta la silueta del Golden Gate, tot perfilant la badia amb una aureola blanca. Més enllà estava el Pacífic, blau i enorme, que s’insinuava i anava avançant com una llengua poderosa fins que envoltava la ciutat tota de llegendes i misteris.

Design Suites Hotel

Refractari, com el safareig que xucla el midó de l’alba, encara xop de nit i mucoses furtives.
Ací on l’estiu s’insinua i deixa el rastre luxuriós en el cos amatent. Aigua, no te’n vages, encara! Calma’ns la set, guaita aqueixa incipient trama de llum que perleja el desig i deixa que abraçe la intensitat d’aquest moment màgic. Recorda si de cas l’últim sospir entre les vànoves. La història que ve després no importa gens.

Lleuger d'equipatge

Pense que ara, quan escric, hi haurà més persones al món que estan fent el mateix que jo: acaben d’enllestir l’equipatge. No sé quantes, però. És una forma de comunió curiosa, aquesta que m’uneix amb els altres; una litúrgia rara, raríssima. Una professió poc defensable: preparar l’equipatge, deixar les coses si fa no fa endreçades i sortir de casa amb un bitllet de tornada a la butxaca. És una rutina nova, que amplifica la rutina dels dies de cada dia. Sortir de casa per descobrir el món que no saps, i en el camí, posar en ordre les teues coses: de vegades un floc d’amor, d’altres la desídia o la ràbia, un baf de sorpresa o el dolor de la colzada del veí que ocupa la voravia i et mira amb cara insolent. Sortim i fem una cacera contínua de quelcom que no existeix: la realitat. Tractem de buscar expedients empolsegats d’allò que vam ser, construïm lleis generals de conducta: fingim que hi va haver un passat, tot just quan pressentim que, en realitat, potser en van haver molts altres. Mirem el món i pensem que hi ha un futur. Fem l’intent de comunicar-nos: ofrenem unes poques paraules a aquells que creiem que pensen com nosaltres, o a aquells que es troben en les antípodes i no s’esperaven la nostra visita.

Desplegue el mapa sobre la taula del meu escriptori i el mire per última vegada abans d’agafar l’equipatge. Mentre tanque la porta de casa, repasse mentalment la ratlla roja que hi he traçat. El taxi que m’ha de dur a l’aeroport m’espera al carrer. Però, el viatge, la màgia del viatge, ja fa temps que ha començat.

La mirada del sadhu

En el camí cap a Agra vam trobar un home sant —un sadhu—, assegut a la porta d’un temple, ran de la carretera. Cansat de mussitar mantres, buscava la nit, mentre s’acariciava lentament la barba espessa d’anys i pregàries. El sòl era un badall en el seu rostre vell. Jo vaig arribar a pensar que l’home potser ens saludava amb l’ull tort.
A prop del temple, una parella de gralles picotejaven l’esquelet descarnat d’una vaca. L’home mirava l’escena impassible, després es va girar, ens va buscar amb la mirada i, finalment, va fer l’intent de clucar l’ull tort que res no havia vist.
Un turista irreverent va fer una fotografia d’aquell encontre. Després es va sentir com un xisclar d’ales negres. La nit estava a l’aguait.

Variació sobre un poema de Quadern de l'Índia (2001)

Presentació de “Històries naturals”, un apunt sobre literatura nocturna

L’altre dia vam celebrar a la llibreria Babel de Castelló la presentació de les meues Històries naturals. Va ser un acte discret, però molt emotiu per a mi. Una colla de bons amics s’hi va aplegar per fer-me costat. Vaja per davant la meua gratitud a tots (tant els que van poder vindre com els que van excusar la seua absència). En un moment de la intervenció vaig arribar a dir que aquests relats segurament pertanyien més a l’escriptura nocturna que no a la diürna, per recuperar la distinció que feia Ernesto Sabato. M’agradaria, ara, matissar aquesta qüestió. En l’escriptura diürna, l’autor en certa manera expressa un sentit del món que comparteix personalment; parla dels seus sentiments i dels seus valors. Intenta entendre el món, fer-se cabal dels seus fenòmens. És una escriptura que vol donar un sentit a les coses; col•locar cada experiència en una totalitat que l’inclou i que serveix per emmarcar-la en un context més ample. Les meues, però, són històries nocturnes, on es mesuren algunes veritats tremendes que no se solen confessar obertament (la violència humana, el racisme, la bogeria, la incomunicació...), de les quals potser ni ens adonem, i que, per tant, tenim la tendència a rebutjar per considerar-les com a temes tabús. És una escriptura que inclús m’arriba a sorprendre, perquè de vegades em revela allò que no sé o allò que no he sentit: són sentiments contradictoris, i sensacions estranyes que s’escapen del control de la consciència i de vegades van més enllà del que la consciència consentiria. De fet, de tant en tant, se submergeixen en un món tenebrós; un món ben diferent del que estime i en el qual voldria moure’m i viure, però en el qual, de vegades, em toca baixar als abismes i trobar la Medusa amb les seues serps recargolades al cap, perquè no ha pogut ni anar a la perruqueria de baix de casa per fer-se la permanent. És una escriptura que es troba amb el rostre terrible de la vida, i que, en alguns moments ignora salvatgement els valors morals o els límits entre el bé i el mal, entre la justícia o la pietat. Una realitat que es troba, en definitiva, amb eixa “altra realitat” (profunda, e incòmoda) que també es dóna en la vida, encara que ens entestem a amagar-la. He de dir que la pretensió de Sabato va més enllà. Ell no es queda en una visió parcial de la realitat, perquè té la convicció —i la mestria— de dir que la narrativa ha de ser “l’expressió total” de la realitat, i aquesta expressió total implica necessàriament la inclusió d’una cara diürna i d’una altra de nocturna. Les meues, però, són històries naturals, perquè són històries que he estret de la vida diària. Històries enfornades en la solitud d’algunes nits de guàrdia, que m’han portat a repensar una idea que vaig llegir, ara fa algun temps, de Claudio Magris: “La literatura sovint és un viatge d’allò que coneixem a allò que ignorem o a la inversa”. En aquest dilema crec que trobareu aquestes Històries naturals.

A José Saramago in memoriam

La felicitat té molts rostres.
Viatjar n’és un d’ells.
Lliura les flors a aquell que sàpiga
cuidar-les.
I torna a començar.
Cap viatge no és definitiu.

Vint-i-cinc anys de La Barraca, (o la lluita pel reconeixement d’una identitat col•lectiva)

Divendres passat, l’associació cultural La Barraca va celebrar a la sala d’actes del Centre cultural “La Marina”, del Grau de Castelló el seu 25 aniversari. L’acte va consistir en la presentació d’un número especial de la revista homònima que recull la seua trajectòria cultural i cívica. Aquest ha estat el motiu que m’ha mogut a repensar el tema de la forja de la identitat col•lectiva.
Al capdavant de La Barraca, hi ha cinc o sis persones, grauers de soca o empeltats de grauerisme, que des de fa vint-i-cinc anys treballen per dignificar la memòria d’un poble. La seua és una tasca sorda i callada, encomiable, que mereix tota la meua admiració, i que, al meu parer, també mereixeria el reconeixement públic i institucional. No és fàcil, en els temps que corren apostar pel passat. A més, per fer l’intent de reconstruir una identitat moderna cal comptar amb el reconeixement dels altres. És clar que som nosaltres qui triem i redefinim la nostra identitat (jo sóc dels que pensa que la identitat cultural, més enllà de postures fossilitzades, s’ha d’entendre com un concepte dinàmic, que es va fent, o desfent històricament, a través de la negociació i del diàleg amb els altres).
Comptem amb el dret de pertinença a un grup, o a una comunitat (una condició, en principi innegociable, per qüestió de naixença). Però, em sembla que, a més a més, hi ha alguna altra qüestió. En les societats modernes cada individu està legitimat per a decidir quines són les pertinences que considera més identificadores i, també, pel contrari, en relació a quin grup o grups està dispost a mamprendre una “lluita pel reconeixement”.
La Barraca és una associació cívica formada per un grup de persones que s’han unit voluntàriament per dur a terme una tasca en comú. El seu és un treball d’arqueologia social. Amb els seues escrits, amb els actes i homenatges que organitzen treuen de l’anonimat persones i entitats, ritus i costums que estaven oblidats i empolsegats al bagul de la desmemòria col•lectiva. Identificar les nostres arrels, reconstruir-les, si molt convé, i mostrar-les amb la seua pàtina d’autenticitat a les noves generacions és el camí més curt per a dignificar els orígens. Però, afortunadament, en aquest viatge no estan sols, darrere d’ells hi ha un poble, un grup social que no es defineix només per tindre algun atribut comú, sinó que comparteix un sentit d’identitat comuna (el grauerisme, una forma singular d’entendre la mediterranietat), perquè els demès els identifiquen com a grup. El cert és que haver nascut circumstancialment del camí de la Donació cap a la mar no és la condició suficient per a ser reconegut com a grauer o grauera, però si que n’és de necessària. El sentit de pertinença rau en el reconeixement dels altres significatius. I aquest és el repte pel que cada dia aposten aquesta colla de ciutadans i ciutadanes compromesos amb el seu poble. Enhorabona, i llarga vida companys!

Portada del meu últim llibre “Històries naturals”, i data de presentació. Uf, quina il·lusió!

L’editor de Brosquil Edicions, finalment, m’ha fet arribar la portada del meu últim llibre. Es tracta d’“Històries naturals” (no confondre amb “Les històries naturals”(1960), de Joan Perucho, magnífica novel·la de fantasia històrica ambientada durant la I Guerra Carlista). Les meues són històries senzilles, de la vida quotidiana, relats que he anat embastant a través de les notes que he pres d’uns anys ençà a la talaia mòbil on en guanye les garrofes els dies de cada dia.

La presentació del llibre tindrà lloc el pròxim dia 16 de juny (tant s'hi val si Espanya guanya, empata o perd contra Suïssa), a partir de les 19:15 h, a la llibreria Babel de Castelló, (carrer Guitarrista Tàrrega, 20). No cal dir que la notícia em fa molta il·lusió!

Avui fa quatre anys

Aquest és l’instant del dubte. És el moment en què la dolça amargura del món flueix entre el camí fet de noms i de retorns d’aquest soliloqui de cendres i miratges. És, també, l’àmbit més íntim i intransferible i on puc trobar la dúctil identificació entre la llibertat i la imperible necessitat de viure i escriure.

Manuel Garcia Grau (1993): Poètica/Visions des d’Olaia (1), del poemari Llibre de les Figuracions

Llotja vella

Fondària de nanses,

garbitanes i mornells,

sardinals i palangres.

Abundor de mòlleres,

de sèpies, pagells.

de rogers i bogues,

serrans, senyoretes, sorells.

Semals emplenats i paneres,

cistelles de lluços i congres,

jodrioles, morenes,

llagostes i polps,

crancs i galeres.

Abundor de llobarros,

llamàntols, cabuts i vidriades,

escòrpores, daurades, rosades.

Caixes d’aladroc,

lluents d’escata,

de temors i d’anhels.

Suors de salnitre,

grinyolar de motors,

i pollines.

Xarxes foradades,

deixalles de peix pudent,

botelles i llaunes.

Ja tornen les veus

pels camins del temps.

Del poemari

Matèria d'aigua (inèdit)

Arròs i poesia a Xàtiva amb una Remor de ciutat

Dissabte passat, la gent del taller de lectura "Olives adobades" de Xàtiva em van invitar a participar en un recital de poesia. El grup havia estat treballant durant algunes sessions el meu poemari Ciutat remor, i la meua presència en l’acte significava la culminació de la lectura. No cal dir que hi vaig acceptar encantat.
Aquell dia la ciutat havia tret la seua cara més reivindicativa. A la tarda, s’havia convocat una manifestació de protesta contra la instal·lació d’un abocador que anava a omplir de ferums insalubres l’aire de la comarca. A la nit, Raimon, “el xiquet del carrer Blanc”, anava a actuar al teatre Municipal, després d’haver de salvar tots els entrebancs burocràtics posats pel govern municipal del PP.
El recital de poesia es va celebrar a la sala d’actes de l’associació cultural “L’Olivera”, que es troba a tocar del pati de l’antic cinema d’estiu Vernissa, al bell cor del raval xativí. Havia quedat de veure’m amb Xavi Vidal, el coordinador del taller, cap al migdia al bar La Negra. Ens vam fer unes cerveses, i després vam fer una passejada per la ciutat vella. Durant el trajecte vaig tornar a rememorar l’itinerari sentimental del meu llibre: l’Albereda, la Font del Lleó, el carrer de Montcada, la casa dels avis, la plaça la Bassa, el carrer Hostals, el carrer Blanc... Moltes sensacions, molts records, olors, i imatges de la infantesa. Una altra vegada vaig sentir la por al retorn i em vaig estremir de goig.
Em van rebre amb una cassola d’arròs al forn, una variant “d’hivern” de l’arròs “passejat” que tant bé saben cuinar a la capital de La Costera. L’arròs estava al seu punt i l’àpat el vam coronar als postres amb una selecció de fina rebosteria local.
Xavi ho havia programat tot amb una diligència pròpia de comptable d’hospital. Res no havia deixat a la improvisació. Fotomuntatge musical, enregistrament en vídeo de l’acte... i inclús els membres del taller es van canviar de roba per a l’actuació. En la primera part van llegir un seguit de poemes amb un caràcter coral. Una veu introduïa l’estrofa i la resta li contestava polifònicament amb l’acabament coral del vers. Em va agradar aquesta forma de recitació tan clàssica. Després, es van recitar poemes de les diferents parts del llibre, i jo vaig aprofitar els intermedis, perquè em pogueren fer preguntes sobre el text.
Va estar una jornada entranyable, amb moments molt emotius, com ara el final de l’acte, quan, arran de la lectura del poema dedicat a la sang vessada pels Maulets, durant el setge de la ciutat en 1707 per Felip V, vam ajuntar les mans per ballar tots plegats La Muixeranga. Gràcies, amics per la vostra infinita generositat!

Retorn

Hem après que l’amor és vida,
que l’estima és dúctil i callada
que la pols de l’arròs alimenta la gana dels déus
i la vida es treballa a cops de nits i saliva engolida,
que el foc és el camí del silenci cap a l’aigua.
Hem tastat la dolçor aspra del coco
i hem begut la seua aigua acabada de vessar:
Aigua dolça al paladar, aigua fresca en el record.
I l’escuma a frec de peus.
I els pètals fràgils de les orquídies.
I l’amenaça cruel del retorn.

Del poemari Illes (1999)

Post scriptum a propòsit d’un epigrama per al pedestal d’una estàtua erigida a la porta d’un hospital

Cansat i espellifat, com un atlant en hores baixes, el seu cos sembla recolzar-se en el bàcul sagrat, i així, condemnat a carregar els pilars que sostenen la bòveda del cel sobre els muscles, emergeix l’estàtua sòbria i egrègia que presideix l’entrada de l’hospital La Magdalena de Castelló.
Sembla que no se’n va, tampoc no torna; espera o ens espera; ens dóna la benvinguda o se n’acomiada de nosaltres, i la seua presència impregna de llum cada racó d’aquest recer de pau a l’ombra dels pins. La llegenda conta que va travessar els abismes de l’oceà, i el seu pas va deixar el rastre d’altres tempestes, va aplacar la fúria i la ira dels déus malèvols, i ara, es compadeix amb la mirada adusta d’aquells que entren o surten —tant s’hi val—, al recinte hospitalari. I no cedeix el seu anhel, perquè la llum no entén d’ombres, precisament perquè ningú no perd mai la seua llum, ningú; tan sols quan arriba de nit, i encara així, la seua llum està amagada, no perduda.
Compadir-se de l’altre, acollir-lo en la seua desgràcia, és una de les més nobles accions de l’ésser humà. D’això en saben prou els professionals que treballen en un hospital de “cuidats pal•liatius”. I és que cuidar, en el sentit més generós de la paraula, consisteix a reconèixer en l’altre —en la seua diferència— la seua dignitat. Aquest gest responsable no només s’ha d’entendre com una acció d’ajuda, sinó com un deure moral del proveïdor de cuidats. Però, de vegades, els valors no provenen de la raó o dels principis, sinó de l’emoció i, si se’m permet, de la capacitat de compassió, de l’efecte de viure amb aquells que pateixen una minusvalua, aquells que requereixen de cuidats, del desig de cuidar i ser cuidats entre iguals, i en definitiva de l’inmens plaer de ser acceptats i estimats pels demés.
Per a cuidar bé, hi ha que començar a acollir millor. Però, no és tan sols la institució qui acull, és sobretot la tasca dels professionals que treballen en ella, i que amb les mans atentes i la mirada dialogant s’arrimen a l’altre i vesteixen l’ombra amb llum nova. Eixe és un treball que requereix no sols de predisposició (o de vocació), sinó també de l’exercici generós de l’hospitalitat, en el sentit més clàssic i sagrat del terme. I, només llavors...

no minva la Llum,
perquè la mirada templa la seua bondat
en el silenci dels Pins
i emergeix lenta per cuidar-te

Eva Albert, poetessa, entre dos Joans a la Fira del Llibre de Castelló

Aquest matí
he comprovat que tot està al seu lloc:
el cel que em sosté, una mena de tristor,
una llàgrima que es fon allà on comença la por.
Ni sal, ni mel a les pupil•les;
ni barca ni barquer solcant les ones:
el cor tancat entre quatre parets
i el dolor d’una nova aurora.
I ell, bategant des d’algun somni,
amb el cor distret,
amb el cansament d’estar lluny, o mort,
com un perill que ja s’ha esvaït.
Potser, a la fi, tot està on ha d’estar.

Eva Albert,
del poemari Plaça de la Mar (2009),
XV Premis de la Mar.
(Biblioteca ciutat de Castelló)

Sant Just Desvern, Sant Jordi i les metàfores del viatge en la literatura

La metàfora del viatge ha recorregut la llarga història de l’home, perquè la història de l’home, en realitat, és la narració d’un viatge. Sempre he sentit a dir que qui escriu viatja i també que qui llegeix viatja. Què és un llibre sinó una incursió raonada, una fuga cap endavant, una nova descoberta davant dels ulls atònics del lector viatger?
Potser el sentit del viatge és la metàfora més paradigmàtica de l’existència. Però, quants itineraris amaga el terme? El viatge és predisposició a l’acció, és a dir allò que es fa servir per a mamprendre el camí, per a iniciar-lo.
El viatge és un símbol de la vida. La vida és un viatge. Un camí amb punt de partida. I amb un final segur. Viatgem contra el temps, i això al capdavall és l’única certesa. El canal del part, segons deia, ara fa 25 anys, el meu professor d’obstetrícia, a València, era el passadís més llarg, fosc i torterut que creua l’ésser humà... Però, això jo en aquella època no ho entenia.
Les religions, n’han parlat i molt, sobre el tema. El viatge al més enllà, per exemple: la vida després de la mort, l’anhel de l’eternitat, els regnes d’Amon Ra i d’Anubis, la foscor, el mite del paradís... La vida només és un trànsit, és per això que tenim el desig de contar històries, de narrar, de transmetre i de comunicar-nos. Perquè se’ns fa curt el camí. Per si de cas ens enxampa la carpa. I és que, probablement, si tot fora immutable no hi hauria necessitat de contar.
Fernando Pessoa deia que la vida “és un viatge experimental que fem d’una manera involuntària”. Ací rau, al meu entendre, el misteri d’allò que hem convingut a anomenar vida. També hi ha el viatge interior, que explora el que teníem ocult, la recerca del jo. I és que des d’Homer fins a Margarit, des d’Ítaca fins a Sant Just Desvern hi ha tot un corrent de fons –marítim– que ens mena.
El viatge com a descobriment. Com a revelació que ens permet obrir fronteres. El viatge com a teràpia enfront dels nacionalismes excloents. Viatjar, descobrir l’altre, i amb l’altre descobrir-nos a nosaltres mateix. La tolerància en la diversitat.
El viatge és també exili interior, pelegrinatge pel clos tancat de la nostra habitació. Una bogeria. Un somni delirant: Poe, Baudelaire, Rimbaub, Maistre, Li Po. Viatgers de la paraula.Bojos. Bojos, bojos il•lustres.
El viatge és un misteri. I, com tot misteri, de vegades, es deixa conèixer, d’altres s’amaga en la besllum tèrbola de les ombres.
Des que tinc ús de raó, sempre que m’ho puc permetre surto de casa, a passejar pel món, i algunes vegades el viatge encara em sorprèn, i el misteri se’m revela a través del goig estètic de la paraula, que es fa vida i m’alimenta. El viatge m’ha dut ací.

Una altra vegada Fahrenheit 451

Ningú no sap res. Ningú sap res de ningú. Ningú no vol saber res de ningú. Ningú no fa preguntes, si de cas només ens està permès a contestar a algú que diu que és ningú i que gosa a fer-nos preguntes a través del vidre gelat d’una pantalla de televisió. Però només podem contestar amb monosíl·labs. Si, no, bé, mal… Potser per això, ningú no diu res, perquè no hi ha res a dir, res de que parlar, res que puguem sentir. La gespa, un arbre solitari, una vaca pasturant un rodal d’herba esquifida i grisa… Com que els cotxes van tant a pressa, tot sembla difús, confús. Els objectes perden les formes i els colors no existeixen o són taques indefinides que passen a una velocitat diabòlica davant les pupil·les desvagades, que ja fa temps que van perdre la facultat d’enfocar el món. Només ens resta la solitud, el viatge experimental per l’interior de les quatre parets que limiten la nostra habitació. Algú que diu que no vol ser ningú plora desconsoladament al fons del passadís. Plora perquè té la sensació que no podrà plorar mai més. Plora perquè vol ser algú, però les llàgrimes són transparents, per això ningú no les veu. Tot passa a una gran velocitat. No hi ha temps a perdre (potser tot ja està perdut). Desitjaria alçar la veu, clamar al cel, abans que sortir al carrer (ja hem dit que a fora fa fred). Fa fred en l’habitació de carn i ossos que l’habiten. Fa molt de fred. Sembla que tornem a la Guerra Freda. Els míssils del discurs absent encatifen el cel. No es mou ni una brisa. No s’escolta ni una remor. Ella ha aparcat el cotxe a la vorera. Agafa els auriculars i se’ls fica a les orelles. Baixa del vehicle i es dirigeix a la tanca com una mantis religiosa. Ara ja no sent res. Ningú no coneix ningú. Fa fred, sembla que vol ploure, però encara no han florit les roselles.