diumenge, 21 de novembre del 2010

Sobre la mort indigna, a propòsit de La mort d’Ivan Ílitx


Ahir es van complir cent anys de la mort de Lev Tolstoi i això, sens dubte, és un bon motiu per recordar la vida i l’obra d’aquest gran escriptor. La mort és un tema recurrent en la seua obra. Tant en les grans recreacions novel·lesques, com en les novel·les menors o en els contes, el tema de la mort apareix amb freqüència. En La mort d’Ivan Ilitx, però, la tragèdia queda reduïda a la nuesa més absoluta. Sense subterfugis, sense recargolaments innecessaris, amb una prosa sòbria i transparent, se’ns va narrant el misteri dolorós de la vida d’un home comú, un discret jutge de província, que viu i dol una lenta i llarga agonia.

Hi ha qui diu que la mort ha perdut presència i plasticitat en la consciència col·lectiva, a causa entre d’altres raons dels dispositius “higiènics i socials” que dificulten a la gent la visió dels moribunds. I és que de vegades se’ns oblida que som això: moribunds, o, en una expressió més precisa: morituru (els que anem a morir).

Hom diu que ens ha tocat viure en el temps de la mort “invertida o exclosa”. Abans, el procés de morir era un assumpte públic i altament exemplaritzant en la vida del individu i de la societat. Ara, morir és alguna cosa estranya que es foragita cada volta més lluny del món perceptible dels vius.

És cert que les millores sanitàries i les condicions de vida saludables han fet que augmente l’expectativa de vida, però també es produeix un envelliment progressiu de la població, i amb això han augmentat les malalties cròniques i degeneratives, i les possibilitats de morir lentament. De fet, hi ha estudis que demostren que, ara per ara, entre el 60 i el 90 dels malalts acaben la seua vida davant d’estranys, en la sala d’un hospital o en una residencia assistida. La mort no existeix, perquè definitivament ha abandonat la llar.

Jo sóc dels que pense que ajudar als éssers humans a morir en pau i ajudar a prendre consciència d’eixe tràngol és tan important com evitar la mort. I és que el procés de morir ben be es mereix d’un aprenentatge.

La història biogràfica del jutge Ílitx és vulgar i corrent, però terrible. Ivan es un home normal que viu amb desassossec l’arribada d’una mort pròxima. Al seu voltant, però, tots menteixen: la seua dona, els seus amics, els metges... El moribund no hi troba cap mostra de consol, ni de compassió. Ílitx és mor, però mai no sabrà de què.

Un segle després del seu traspàs, la mort que va retratar Tolstoi s’hi dóna en un entorn tecnològic on les màquines i els cables, les sondes, els tubs de vinil i els goters no només són incapaços de proporcionar ja una cura, sinó que dificulten el confort i la comunicació del moribund amb els altres. I això no es pot permetre ni que siga per una simple qüestió de dignitat humana, perquè al capdavall és el moribund qui té aquesta autoritat suprema que “fins un pobre diable posseeix sobre els vius que l’envolten” i que fa del seu relat quelcom d’inoblidable.