Presentació de “Històries naturals”, un apunt sobre literatura nocturna

L’altre dia vam celebrar a la llibreria Babel de Castelló la presentació de les meues Històries naturals. Va ser un acte discret, però molt emotiu per a mi. Una colla de bons amics s’hi va aplegar per fer-me costat. Vaja per davant la meua gratitud a tots (tant els que van poder vindre com els que van excusar la seua absència). En un moment de la intervenció vaig arribar a dir que aquests relats segurament pertanyien més a l’escriptura nocturna que no a la diürna, per recuperar la distinció que feia Ernesto Sabato. M’agradaria, ara, matissar aquesta qüestió. En l’escriptura diürna, l’autor en certa manera expressa un sentit del món que comparteix personalment; parla dels seus sentiments i dels seus valors. Intenta entendre el món, fer-se cabal dels seus fenòmens. És una escriptura que vol donar un sentit a les coses; col•locar cada experiència en una totalitat que l’inclou i que serveix per emmarcar-la en un context més ample. Les meues, però, són històries nocturnes, on es mesuren algunes veritats tremendes que no se solen confessar obertament (la violència humana, el racisme, la bogeria, la incomunicació...), de les quals potser ni ens adonem, i que, per tant, tenim la tendència a rebutjar per considerar-les com a temes tabús. És una escriptura que inclús m’arriba a sorprendre, perquè de vegades em revela allò que no sé o allò que no he sentit: són sentiments contradictoris, i sensacions estranyes que s’escapen del control de la consciència i de vegades van més enllà del que la consciència consentiria. De fet, de tant en tant, se submergeixen en un món tenebrós; un món ben diferent del que estime i en el qual voldria moure’m i viure, però en el qual, de vegades, em toca baixar als abismes i trobar la Medusa amb les seues serps recargolades al cap, perquè no ha pogut ni anar a la perruqueria de baix de casa per fer-se la permanent. És una escriptura que es troba amb el rostre terrible de la vida, i que, en alguns moments ignora salvatgement els valors morals o els límits entre el bé i el mal, entre la justícia o la pietat. Una realitat que es troba, en definitiva, amb eixa “altra realitat” (profunda, e incòmoda) que també es dóna en la vida, encara que ens entestem a amagar-la. He de dir que la pretensió de Sabato va més enllà. Ell no es queda en una visió parcial de la realitat, perquè té la convicció —i la mestria— de dir que la narrativa ha de ser “l’expressió total” de la realitat, i aquesta expressió total implica necessàriament la inclusió d’una cara diürna i d’una altra de nocturna. Les meues, però, són històries naturals, perquè són històries que he estret de la vida diària. Històries enfornades en la solitud d’algunes nits de guàrdia, que m’han portat a repensar una idea que vaig llegir, ara fa algun temps, de Claudio Magris: “La literatura sovint és un viatge d’allò que coneixem a allò que ignorem o a la inversa”. En aquest dilema crec que trobareu aquestes Històries naturals.