En el camí cap a Agra vam trobar un home sant —un sadhu—, assegut a la porta d’un temple, ran de la carretera. Cansat de mussitar mantres, buscava la nit, mentre s’acariciava lentament la barba espessa d’anys i pregàries. El sòl era un badall en el seu rostre vell. Jo vaig arribar a pensar que l’home potser ens saludava amb l’ull tort.
A prop del temple, una parella de gralles picotejaven l’esquelet descarnat d’una vaca. L’home mirava l’escena impassible, després es va girar, ens va buscar amb la mirada i, finalment, va fer l’intent de clucar l’ull tort que res no havia vist.
Un turista irreverent va fer una fotografia d’aquell encontre. Després es va sentir com un xisclar d’ales negres. La nit estava a l’aguait.
A prop del temple, una parella de gralles picotejaven l’esquelet descarnat d’una vaca. L’home mirava l’escena impassible, després es va girar, ens va buscar amb la mirada i, finalment, va fer l’intent de clucar l’ull tort que res no havia vist.
Un turista irreverent va fer una fotografia d’aquell encontre. Després es va sentir com un xisclar d’ales negres. La nit estava a l’aguait.
Variació sobre un poema de Quadern de l'Índia (2001)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada