diumenge, 18 de juliol del 2010

Lleuger d'equipatge


Pense que ara, quan escric, hi haurà més persones al món que estan fent el mateix que jo: acaben d’enllestir l’equipatge. No sé quantes, però. És una forma de comunió curiosa, aquesta que m’uneix amb els altres; una litúrgia rara, raríssima. Una professió poc defensable: preparar l’equipatge, deixar les coses si fa no fa endreçades i sortir de casa amb un bitllet de tornada a la butxaca. És una rutina nova, que amplifica la rutina dels dies de cada dia. Sortir de casa per descobrir el món que no saps, i en el camí, posar en ordre les teues coses: de vegades un floc d’amor, d’altres la desídia o la ràbia, un baf de sorpresa o el dolor de la colzada del veí que ocupa la voravia i et mira amb cara insolent. Sortim i fem una cacera contínua de quelcom que no existeix: la realitat. Tractem de buscar expedients empolsegats d’allò que vam ser, construïm lleis generals de conducta: fingim que hi va haver un passat, tot just quan pressentim que, en realitat, potser en van haver molts altres. Mirem el món i pensem que hi ha un futur. Fem l’intent de comunicar-nos: ofrenem unes poques paraules a aquells que creiem que pensen com nosaltres, o a aquells que es troben en les antípodes i no s’esperaven la nostra visita.

Desplegue el mapa sobre la taula del meu escriptori i el mire per última vegada abans d’agafar l’equipatge. Mentre tanque la porta de casa, repasse mentalment la ratlla roja que hi he traçat. El taxi que m’ha de dur a l’aeroport m’espera al carrer. Però, el viatge, la màgia del viatge, ja fa temps que ha començat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada