He obert la finestra de l’habitació i ha tornat a entrar la llum. Me’n recorde d’ella. Ha vingut a visitar-me de nou. Ha començat per dir el meu nom. M’imposa la seua presència i els punts que varem traçar en el passat. M’imposa la seua memòria. Vaig a rentar els peus al nou dia. Minuciosament, sense pressa, prenc el sabó i la tovalla de lli. En la fricció me n’adone d’un plaer que em reconforta. Ningú dels dos sap massa coses de l’altre, però tots dos bevem de la mateixa copa i devorem el mateix pa, com si estiguérem bojos i famolencs, com si estiguérem bojos i famolencs.
La llum és nova perquè es renova cada dia amb el trenc de l'alba. Com l'esperança que és renova en obrir pel matí els ulls. Davant de l'espill, amb l'aigua clara de l'estima, ens rentarem les restes dels malsons i dibuixarem el somriure que com una cuirassa ens protegirà de tot mal.
ResponEliminaUna abraçada Joan, no deixes mai d'escriure.