Ningú no sap res. Ningú sap res de ningú. Ningú no vol saber res de ningú. Ningú no fa preguntes, si de cas només ens està permès a contestar a algú que diu que és ningú i que gosa a fer-nos preguntes a través del vidre gelat d’una pantalla de televisió. Però només podem contestar amb monosíl·labs. Si, no, bé, mal… Potser per això, ningú no diu res, perquè no hi ha res a dir, res de que parlar, res que puguem sentir. La gespa, un arbre solitari, una vaca pasturant un rodal d’herba esquifida i grisa… Com que els cotxes van tant a pressa, tot sembla difús, confús. Els objectes perden les formes i els colors no existeixen o són taques indefinides que passen a una velocitat diabòlica davant les pupil·les desvagades, que ja fa temps que van perdre la facultat d’enfocar el món. Només ens resta la solitud, el viatge experimental per l’interior de les quatre parets que limiten la nostra habitació. Algú que diu que no vol ser ningú plora desconsoladament al fons del passadís. Plora perquè té la sensació que no podrà plorar mai més. Plora perquè vol ser algú, però les llàgrimes són transparents, per això ningú no les veu. Tot passa a una gran velocitat. No hi ha temps a perdre (potser tot ja està perdut). Desitjaria alçar la veu, clamar al cel, abans que sortir al carrer (ja hem dit que a fora fa fred). Fa fred en l’habitació de carn i ossos que l’habiten. Fa molt de fred. Sembla que tornem a la Guerra Freda. Els míssils del discurs absent encatifen el cel. No es mou ni una brisa. No s’escolta ni una remor. Ella ha aparcat el cotxe a la vorera. Agafa els auriculars i se’ls fica a les orelles. Baixa del vehicle i es dirigeix a la tanca com una mantis religiosa. Ara ja no sent res. Ningú no coneix ningú. Fa fred, sembla que vol ploure, però encara no han florit les roselles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada