Com tu o com jo (XII)

Acaba de nàixer un ésser humà i, probablement,

n’està a punt de morir un altre.

És una qüestió, si voleu, d’estadística.

Com ara sentir la fragància fresca de la falguera de bon matí,

en una illa perduda d’Oceania, o el malson d’ahir a la nit.

Aquest ésser humà és un ésser qualsevol.

Amb mans i peus,

un cap per a ordenar les constel·lacions,

unes mans per a modelar la memòria del temps,

i peus i rems de seguir navegant.

És algun avantpassat de Cook, de Wellington o d’algun

grumet que ara mira l’infinit des del mascaró de proa del Tasman.

És un ésser voluble.

Com tu i com jo.

Penya-segat (Quadern de Tasmània (VI)

Ha de ser l’amor,

el de les mitologemes, reals o metafòriques,

l’amor petit amb les seues màgiques quimeres.

L’amor senzill.

Hi ha un penya-segat rocallós, alt  i profund,

i fa paüra mirar cap a la llum del fons.

Alguns estols de gavians se’n van espaordits,

Altres tornen. És una xiscladissa dolorosa.

És, ja ho sé, la cridada de l’amor, l’ansietat,

les ganes d’escoltar el soroll de la terra, la mar,

la teua veu, l’espera, tota la memòria enquadernada

en el llibre de bitàcola.

La voluntat irresistible de viure.

M'agarda aquest lloc (Quadern de Tasmània, XI)

M’agrada aquest lloc.

És un lloc estrany.

Hi ha ones i pedres i arbres.

Hi ha una llum difusa,

de foc antic, sagrat.

Una tremolor de fulles

i d’ombres.

Arriba i hi és, i no es mou.

Un fil de claror és el nimbe perfecte.

la metàstasi del tumor amarg,

l’argila que bec cada dia,

el dolor pesant dels parpells,

aquest crani corcat i sec

que mira la mar i res no entén.

M’agrada aquest lloc.

És un lloc estrany.

Un motiu perquè arribe la tempesta (Quadern de Tasmània, XVIII)

Com el vol poderós dels gavians en el cel de núvols grisos.

Em semblen roques, com tu estimada, retornant un dia a casa

per a buscar les coses que havies perdut: un quadern en blanc

i un abric per a la pluja.

Imagine on ho havíem deixat tot l’última vegada,

mentre intente assolir la tanca que em durà a casa i el camí.

La frescor de la falguera de plata m’està arribant com una carícia

des del penya-segat.

Sé que ve la tempesta en aquest soroll embogit de fulles,

en el somriure frenètic dels ocells que estan volant amb les ales

esteses sobre la llum gelada de l’aigua. I he de seguir caminant.

Nostàlgia d’un arròs melós amb castanyoles

En la bovor somnolenta de la sobretaula, amb la brisa encara tèbia de la migdiada acaronant-me la cara, m’ha envaït el somni: la dolça frescor de la sàlvia i el romer, les branques nues de la tipuana i l’olivera acabades de podar formen illes d’ombra sobre el meu delit; el ventijolet constant no em molesta. No hi sé d’on prové. Només sé que sap a mar, com l’arròs melós amb castanyoles que ahir ens vam regalar a Ca Juanito, el meu amic Jaume i jo.

Després de l’onada polar

Va tornar la neu i el jardí es va quedar glaçat.
Aquest temps bord i eixelebrat m’ha obligat a preguntar-me
algunes coses.
Els fragments que he descobert entre la gespa em pertanyien a mi.
El silenci regna arreu i allò que vaig ser no demana almoines.
Quanta llum reflectida als murs de la casa!
No m’encega. Tu també estàs sol.
Emmudit, ni un baf d’alè brolla.
Llàgrimes de gel, llàgrimes de gel,
perfils de primavera.

El bisturí de tinta. Vix medicatrix naturae (I)

Ara que la malaltia m’ha apartat de la professió, puc fer valdre el temps per parlar dels dubtes que m’han generat aquests vint-i-cinc anys d’exercici. Avui parlaré del poder curatiu dels metges.

En la saviesa i en el quefer del metge, no puc trobar una obra produïda per l’art i que siga artística, tampoc no crec que el metge produisca res, vull dir res que no siga nou en l’ésser a qui tracta (o amb què tracta). L’obra del metge rau en la possibilitat de tornar a produir allò que ja ha estat produït. Hom diria que el bé intern de la seua acció, allò que en diríem la finalitat de la seua feina, és un intent per ajudar a restablir, juntament amb la natura, la salut perduda del malalt. Potser és per això que crec sincerament que l’obra no li pertany al metge; com a molt el metge és un mitjancer, un vehicle —si afuem una mica més la relació— que ajuda a què el malalt puga retrobar l’estat d’equilibri amb el món que l’envolta. També es pot afegir que en el restabliment de la salut del malalt no és possible determinar —encara no s’ha inventat cap màquina adient— si aquest resultat es deu al virtuosisme i als coneixements del galé o, potser a una resposta que obeeix en un alt percentatge a la natura mateixa del malalt, a la seua pròpia expressió subjectiva. De vegades, moltes vegades, els malalts s’hi alleugen o no milloren el seu estat, malgrat la intermediació dels metges. A més, i no crec en els miracles, en aquestes circumstàncies, ni la Medicina gosa a donar compte del què ha passat allí. Ja ho va dir Galé de Pèrgam, ara fa gairebé dos mil anys: “Vix medicatrix naturae”; la força guaridora de la natura.

Amb motiu de la presentació de la web d’El Pont

Hauràs nascut pedra a pedra cisellada,

I les idees de llibertat d’altre gent coneixeràs,

I les veus que ara s’escolten en la Llotja

Seran el cànem d’aquells que encara creuen

En la paraula.

Perquè tenim promeses que hem de complir,

Encara que el temps siga enterc, fals o ver.

Del jo

Del jo al jo mateix, a l’altre.

A prop del cor —brollador d’emocions—,

Entre el buit immens que deixen els pulmons malferits,

Espere un eco que em persevere,

El corrent d’aigua que esculpeix la pedra.

I això és el meu futur,

Una volva de so del deure més alt.

Apunt sobre el verb palangrejar

A la coberta de la barca s’amunteguen els ormeigs. Hi ha una calma que parla a soles, però també hi ha l’amenaça voraç dels gavians, els voltors de la Mar. Una ala metàl·lica sempre està a l’aguait, i es deixarà caure de sobte sobre la banda de bavor, i ens percudirà el cervell, abans de fer-se fonedissa de nou en la foscor de les aigües lluminoses.

Jo solcaria la Mar tempestuosa d’aquests verals i arribaria a alguna platja llunyana, a la riba d’un penya-segat amable, per defensar el dret a viure sense cobdícies. Allí cobraria el meu palangre; allí realment podria retrobar-me amb el futur desitjat de l’home reconciliat amb la natura.

Llum de Mar

T’has perdut als salobrars

I al desert.

Has vist la paüra als llavis.

Has vist la senda que t’ha menat

A aquesta riba.

Has vist la teua vida com una illa.

I en aquesta mar t’han citat per obrir

Una nova via.

Hi ha tanta llum, ací!, i no et fa mal.

Sempre et despertes

De cara a l’alba.

Torsimany d'emocions

El vol sempre és més poderós que l’ala, però hem de perseverar en les línies de fuga. En el sol malaltís de tardor, en el record dels dies viscuts, gastats per la pols del camí, en el calze de la flor que agonitza, en l’aigua que corre mansueta pel reguer, música i llàgrima fèrtil. I, de sobte, el silenci en l’aire, tots els que vam estimar, tots els que estimem, el vol breu, l’eco en l’alba del torsimany d’emocions.

Aquesta Tardor

La tardor d’Ítaca és lenta. Enguany els colors es troben desvagats: el groc perleja en les rames més baixes de la tipuana; el roig només és un indici en el magraner nan que domina el racó de les aromàtiques; algun groc oxidat, algun gris metàl·lic matisat d’ocre. Poca cosa. Però el verd (desllustrat) es precipita, impassible, sobre la cúpula de boira baixa que entapissa el jardí, com si volguera anunciar un hivern que no acaba d’arribar.

En l’olivera, cada teuladí és un punt en el record. Ara fa un any, el fred va fer emmudir qualsevol intent de xiuxiueig. De vegades, em sobta la fervor amb què el temps retorna; torna sense cos, ni carn, ni os, hom diria que torna sense motiu, i la bellesa és tan breu, tan efímera..., però encara així ens regala l’eco del seu amor furtiu.

Passen els dies i no és hora d’estar-s’hi amb els braços caiguts. Hem de refer la difícil tasca de recollir la fullaraca, i olorar eixe aroma acre de la terra molla. Amb humilitat hem de saber que allò que ens resta ha de ser guanyat a l’ombra i al seu silenci, perquè la rama és la prolongació de la mà i la llàgrima fosca no entén d’heretats. Aquesta és la nostra història.

El regal de la literatura

La vida està sempre a punt de començar. Tot just va ocórrer divendres passat al fòrum Babel. Presentava “El regal en la mirada”. I hi va tornar a passar, la vida. La vida de veritat: la del bes i l’abraçada cordial, la de la mirada còmplice, la del somriure amatent, la vida que s’amaga entre les síl·labes de cada paraula.

La vida comença sempre, per damunt dels obstacles, perquè els obstacles són la vida. Aquesta perspectiva, de vegades tan llarga com l’avinguda Nevski, o més curta que el carreró d’Ausiàs March de Castelló, m’ha ajudat a vore que no hi ha un camí cap a la felicitat, la felicitat és el camí.

M’he guardat el regal del divendres com una penyora, aquells moments ja formen part dels meus tresors més preuats. És un tresor que vaig poder compartir amb els meus amics i companys i el seu temps sagrat. I el temps no espera a ningú.

Què més es pot esperar dels demés, quan el passat és història i el futur incert? Gràcies a totes i a tots, gràcies per la vostra companyonia.

Comença el viatge d’El regal en la mirada

El pròxim dia 2 de desembre, a les 19: 00 h. es presentarà a la llibreria Babel de Castelló el meu llibre El regal en la mirada. El company Josep Sanabdón farà de mestre de cerimònia. A mi m’agrada dir que El regal en la mirada és un llibre de viatges. Dic això, perquè després d’algunes escriptures i relectures del text, n’he descobert, com a mínim, dos, de viatges. Hi ha un viatge físic, circular, marcat per una fulla de ruta, un itinerari, el que vaig traçar sobre la pell del mapa del Perú, i n’hi ha un altre, un viatge interior, íntim que gose a desvetllar.

Crec que va ser Martin Buber qui va dir que no som res, sense l’altre. El cert és que si ens parem a pensar què som o com som (si és que som alguna cosa), la majoria de vegades ho descobrim a través de l’espill de l’altre. No entraré ara en el joc entre el Jo i el Tu. El llibre parla també de com educar la mirada que busca en el viatge un argument per allargar el camí, per aturar el temps.

No cal dir que per a mi seria un plaer poder compartir la vesprada amb vosaltres.

Podeu trobar més informació sobre el llibre ací.

L'equilibrista

“Sabe que caminha numa corda fina

misteriosamente suspensa num imenso

espaço vazio ao qual é obrigado

a caminhar...”

L’equilibri és difícil en la casa del cec. La realitat parla d’entrebancs, d’un indici de boires amenaçades per la foscor. Però el cec coneix ben bé cada passa, cada soroll (sota els ferros de la llum, amb les parpelles caigudes i les mans a les palpentes); va conèixer l’olor del gessamí en les vesprades d’estiu; va conèixer l’esplendor del jardí florit, la cridòria dels xiquets en sortir de l’escola, i els esglaons que conduïen sense pressa a la bellesa. Potser li plauria abandonar l’habitació infestada per les ombres, i el trist passadís d’un temps que s’esmicola entre les mans.

Però tot no és foscor; passen les flors petites de l’hivern i els habitants de Ciutat també viuen en les vides del passat. (Els dies que emmordassen la mirada, les llengües que parlen com el ferro roent).

Just when we’re safest…, there’s a sunset-touch. Apunt bellesa (I)

Deia l’oblidat poeta Robert Browning que «Tot just quan ens sentim més segurs...,/arriba una posta de sol». A mi, m’agrada el primer vers, perquè em convida a l’esperança. ¿Esperança de què? La bellesa? És la bellesa una esperança? Jo, almenys, sempre l’espere. Es pot presentar sense avisar. De vegades l’he trobada al títol d’una pel·lícula (Poetry); en la lletra d’una cançó, en la mirada d’un nadó, en el color d’un l’alborç madur, inclús en les pàgines d’algun llibre antic. Si fóra més creient, li demanaria al meu déu que em protegira, que em salvara de la bellesa, perquè, al món hi ha massa coses belles. I, encara que no sé si he sigut un home especialment feliç, no m’estic de pensar que la podem trobar en un girar d’ulls, perquè ella sempre ens està esperant. La bellesa.

Anar de pressa

Per què mantens la voluntat d’anar de pressa

quan les cames, per debilitat, ja no et responen?

T’ho vols endur tot.

Vols abraçar-ho tot amb les mans toves,

en la vesprada més llarga, en el cor de la tempesta.

No te’n dugues la mirada, el regal que vas aprendre

lentament. Algun dia escamparà el mal vent.

Llavors el dolor, l’experiència de l’amor,

sota les estrelles comandarà la petjada.

Després de la pluja

Vam arribar amb la pluja als ulls. I les coses ens estaven esperant: les cases blanques i pàl·lides, el blau desllustrat de les portes, les finestres, el cànter i el doll. La mar i el cel. La terra mullada volia ressorgir amb nosaltres, volia fer-se invisible. I res no vam poder canviar. Dúiem als muscles el nostre fullatge de tardor i perenne, el groc fosc dels sentits, l'estació perduda, el temps i també el cos, el pensament, el dolor. I res no vam poder canviar, però les vam estimar, i ens haguera agradat fer-les eternes, amb la paraula.

No hi ha proves

No hi ha proves del passat. S’han cremat les prestatgeries. Alguns llibres de culte. Les estàtues es van esfondrar mentre dormíem. Eren de pedra, de marbre, de fang. Ara són cendra. El clam de les garses se les va endur lluny d’ací. No és recomanable guardar els tresors. La humitat, els insectes barroers... No guardeu els tresors. El tresor és no guardar-los. El tresor és creure que encara hi ha futur i el present és més veloç que la lectura d’aquestes ratlles. El poeta apunta l’avenir amb una escopeta de fira. És difícil. És inútil. I, contra ell, s’escampa el foc, la columna viva i daurada, purificadora. No hi ha proves del passat.