Ha de ser l’amor,
el de les mitologemes, reals o metafòriques,
l’amor petit amb les seues màgiques quimeres.
L’amor senzill.
Hi ha un penya-segat rocallós, alt i profund,
i fa paüra mirar cap a la llum del fons.
Alguns estols de gavians se’n van espaordits,
Altres tornen. És una xiscladissa dolorosa.
És, ja ho sé, la cridada de l’amor, l’ansietat,
les ganes d’escoltar el soroll de la terra, la mar,
la teua veu, l’espera, tota la memòria enquadernada
en el llibre de bitàcola.
La voluntat irresistible de viure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada