Vam arribar amb la pluja als ulls. I les coses ens estaven esperant: les cases blanques i pàl·lides, el blau desllustrat de les portes, les finestres, el cànter i el doll. La mar i el cel. La terra mullada volia ressorgir amb nosaltres, volia fer-se invisible. I res no vam poder canviar. Dúiem als muscles el nostre fullatge de tardor i perenne, el groc fosc dels sentits, l'estació perduda, el temps i també el cos, el pensament, el dolor. I res no vam poder canviar, però les vam estimar, i ens haguera agradat fer-les eternes, amb la paraula.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada