La mort

Encara que els humans ens entestem a evitar-la, la mort sempre acaba triomfant. Hom pot dir, d’una altra manera, que la mort esdevé un pilar fonamental, no solament de la nostra existència, sinó de la nostra societat (i no ho dic només pel negoci de les funeràries i els tanatoris, que també).

Em fa l’efecte que avui, tal com entenem la vida, la mort sembla que no està de moda. Una altra cosa és quan a la mort li afegim l’adjectiu de «digna». Llavors, la qüestió transcendeix els interessos ideològics o doctrinals, en esdevenir una de les demandes socials més intenses del nostre temps: el dret a tindre una bona mort. Això és: poder acabar la vida d’acord amb aquest fil de coherència que ha lligat el cos, el pensament, la memòria, les creences, les passions i el fer de cada dia amb la gent que hem conegut, i que hem estimat. Però, la cultura actual manté una relació ambigua amb el tema de la mort: d’una banda, la indústria del lleure converteix la mort de ficció en quelcom trivial i repetitiu, i d’una altra, s’oculta sistemàticament la mort real i se la considera quelcom indesitjable que ha de ser amagat o allunyat de la vista. Se la intenta amagar, sí; se la rebutja, se la foragita de casa. Pel que fa a això, cal de dir que encara que l’escenari de la llar pròpia ofereix al moribund un estat de benestar emocional i físic més ample, així com la protecció de la intimitat i la preservació de la dignitat, el fet cert és que, ara per ara, és en els hospitals o en les residències geriàtriques (residències de la tercera edat, que en diuen) on moren al voltant del 70% dels malalts. I el percentatge segueix augmentant cada dia que passa. La societat mediàtica que s’expressa a través dels mitjans de comunicació tampoc no ha ajudat massa a aclarir el tema. Sol tractar-lo de forma tangencial, i sovint s’expressa amb recels i pors, interessadament.

La majoria de les religions i les ideologies més extremes, inclús els mateixos centres del poder res no serien sense tindre a la mort com a aliada; de fet, el mateix discurs d’aquestes institucions rau si fa no fa en el tema de la mort: el Més Enllà, el Paradís, el nirvana o l’Infern. També hi ha morts domesticades, com ara la mort del capitalisme i la seua conseqüència més funesta, la crisi econòmica. Hi ha morts que no mai no es poden oblidar, com la dels camps d’extermini nazi, la del programa Aktion T4 contra els malalts mentals, les guerres més fratricides, Biafra, Rwanda, els Gulags, els camps de la mort de Pol-Pot, Guantanamo Bay. El Valle de los Caídos... La mort, sempre la mort.

Malgrat tot, jo crec que és un tema molt actual, un tema que malauradament mai no passa de moda. I certament no té la pots prendre de broma, ni que siga un instant. La mort ens espera, en girar la cantonada, en qualsevol moment, un dissabte a les quatre de la matinada en una carretera poc transitada, en un control de salut rutinari, en una placa de tòrax,...O la por.

Hauríem de plantejar-nos una nova lectura de la mort, en el cas que aquesta es poguera traduir en paraules humanes. De vegades, només veiem la cara més dramàtica, la més tràgica. Però la mort és humana. La mort ens fa humans. El cert és que a totes les morts els hi envolta una tragèdia gran, o més gran. Perquè mai no n’és petita, la mort. Després de passar tants mil·lennis aprenent a conviure, hauríem de desaprendre-ho tot, per començar a aprendre a conmorir. Aquest és el repte.