Dolçament, el vent penetra
la tíbia descarnada d’un antílop
—o potser és de lèmur?—,
s’insinua entre els budells de sorra del vers
i xiula com l’aigua que corre pels claveguerams
de Ciutat.
Jo ja no vaig ni vinc. Tu ja no vens.
Potser ningú no vindrà a obrir els nostres llibres
ni a llegir cap salm entre les flors.
Entre el meu cos i el crepuscle es creua
una parella de voltors.
No hi ha vent. I l’ombra és càlida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada