Em retornen brises d’ahir, amor,
amb ulls grisos de boira en cada onada.
Endevine els pessics de cada vent ,
que ens renovà la pell en cada platja.
I el desig encès entre les punxes dels dits,
preàmbul de l’estima que havíem de saber conjuminar.
També se m’escola l’aigua que conserva totes les imatges,
espill endins d’aquesta història, i que ara m’imposa silenci.
Caldrà esperar que ens xope la pell,
varada a una fondalada propícia de la memòria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada