Puc veure el seu vestit de vellut de color or i taronja, amb la cua de paó, tan ben escotat, les seves mitges de canalé, les sabates roges, tan llampants, però em resulta impossible de veure-li la cara. Estic assegut a uns pocs metres d’ella. I llavors la veig. Sí, és ella, Norma Rae, en estat pur; i encara canta. Canta per a mi. Tan sols per a mi. No em puc moure. Sé que els peus no em respondran. Vull tocar-la, però no hi puc. Ella porta un modelet a cavall entre els de cua d’estruç i plomés de paó i els de dona de frontera, obert per la regatera, preciós. Els seus llavis molsuts no paren de moure’s. De sobte, s’atura tot just davant de mi i em llença un petó. Llavors, una brisa dolça m’acarona la galta. Ara sí que puc anar-me’n. Al carrer m’espera el carruatge que m’ha de dur a casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada