diumenge, 11 de desembre del 2011

Apunt sobre el verb palangrejar


A la coberta de la barca s’amunteguen els ormeigs. Hi ha una calma que parla a soles, però també hi ha l’amenaça voraç dels gavians, els voltors de la Mar. Una ala metàl·lica sempre està a l’aguait, i es deixarà caure de sobte sobre la banda de bavor, i ens percudirà el cervell, abans de fer-se fonedissa de nou en la foscor de les aigües lluminoses.

Jo solcaria la Mar tempestuosa d’aquests verals i arribaria a alguna platja llunyana, a la riba d’un penya-segat amable, per defensar el dret a viure sense cobdícies. Allí cobraria el meu palangre; allí realment podria retrobar-me amb el futur desitjat de l’home reconciliat amb la natura.

1 comentari:

  1. Bellíssima imatge, Joan, de la vida en forma de barca, sempre vacil·lant, sempre inestable, sempre aspirant a l'equilibri, a pesar de l'amenaça (de la convivència?) amb les aus rapinyaires. "Defensar el dret a viure sense cobdícies". Aquesta me l'apunte. Una abraçada!

    ResponElimina