La tardor d’Ítaca és lenta. Enguany els colors es troben desvagats: el groc perleja en les rames més baixes de la tipuana; el roig només és un indici en el magraner nan que domina el racó de les aromàtiques; algun groc oxidat, algun gris metàl·lic matisat d’ocre. Poca cosa. Però el verd (desllustrat) es precipita, impassible, sobre la cúpula de boira baixa que entapissa el jardí, com si volguera anunciar un hivern que no acaba d’arribar.
En l’olivera, cada teuladí és un punt en el record. Ara fa un any, el fred va fer emmudir qualsevol intent de xiuxiueig. De vegades, em sobta la fervor amb què el temps retorna; torna sense cos, ni carn, ni os, hom diria que torna sense motiu, i la bellesa és tan breu, tan efímera..., però encara així ens regala l’eco del seu amor furtiu.
Passen els dies i no és hora d’estar-s’hi amb els braços caiguts. Hem de refer la difícil tasca de recollir la fullaraca, i olorar eixe aroma acre de la terra molla. Amb humilitat hem de saber que allò que ens resta ha de ser guanyat a l’ombra i al seu silenci, perquè la rama és la prolongació de la mà i la llàgrima fosca no entén d’heretats. Aquesta és la nostra història.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada