El vol sempre és més poderós que l’ala, però hem de perseverar en les línies de fuga. En el sol malaltís de tardor, en el record dels dies viscuts, gastats per la pols del camí, en el calze de la flor que agonitza, en l’aigua que corre mansueta pel reguer, música i llàgrima fèrtil. I, de sobte, el silenci en l’aire, tots els que vam estimar, tots els que estimem, el vol breu, l’eco en l’alba del torsimany d’emocions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada