diumenge, 23 d’octubre del 2011

Llum privada


A l’hora de la posta, la ciutat em va atraure amb tot el seu poder de suggestió. Els relleus del castell es van tornar més flexibles, l’espai entre els merlets es dibuixava més rotund, les façanes de les cases eren d’un blanc més diàfan, les cornises més cridaneres, l’empedrat del carrer semblava més tou al contacte dels peus. Es feia fosc, però encara era de dia en la platja de llevant i en eixe espill líquid on les barques de pesca, els bots de llum, les taules de surf i els gavians, com si foren sabates velles, xapotegen amb molta cura, per no espantar el seu propi reflex o el d’un núvol fugisser. Vaig arribar a capir el moment màgic en què el cansament de la llum es posà sobre l’esplanada. Aquesta era la llum de tardor que jo havia vingut a trobar, la llum en la màxima puresa. La calor i l’energia havien minvat, probablement havien estat vessades lluny d’ací, en algun lloc ignot de l’Univers, o en algun escull proper. L’única ambició de les partícules reia en atansar un objecte, gran o petit, humà o inhumà, i fer-lo visible. Buscava una llum privada, la llum de cap al tard. I la ciutat es va aferrar a ella, va assaborir el seu tacte talment com jo ho havia fet unes hores abans amb aquella paella de polp prodigiosa. Volia deixar-me seduir per aquells raigs postrems que venien de l’infinit. Tot plegat, un objecte és el culpable de convertir l’infinit en quelcom privat.

1 comentari: