Em retornen brises d’ahir, amor,
amb ulls grisos de boira en cada onada.
Endevine els pessics de cada vent ,
que ens renovà la pell en cada platja.
I el desig encès entre les punxes dels dits,
preàmbul de l’estima que havíem de saber conjuminar.
També se m’escola l’aigua que conserva totes les imatges,
espill endins d’aquesta història, i que ara m’imposa silenci.
Caldrà esperar que ens xope la pell,
varada a una fondalada propícia de la memòria.
El passat divendres, dia 23 es va presentar al Fòrum Babel de Castelló La dama de gris, l’última novel·la de Leandre Iborra. L’obra, que va obtindre el XI Premi de Narrativa Breu Josep Pascual Tirado de 2010, ha estat editada per Brosquil edicions.
En el preàmbul del llibre se’ns recorda la desaparició de Miquel Grau, d’Agustín Rueda i de Guillem Agulló, tres activistes polítics que van morir per defensar la llibertat. Tot seguit se’ns narra la crònica d’una mort anunciada, que s’esdevé un al·legat contra la ignomínia, contra la barbàrie de la dictadura i les seues conseqüències.
A través de la rememoració d’una història d’amor, frustrada sobtadament per la mort tràgica de Miquel —el protagonista masculí—, Leandre Iborra ens invita a viatjar pels laberints insondables del dolor humà. La pèrdua de l’ésser estimat, la melangia i l’enyorança del temps compartit, la solitud i el dolor de l’absència, el buit, el dol patològic per la pèrdua, la reivindicació de la llibertat i de la dignitat humana, els mecanismes més obscurs de la repressió, etc., són alguns dels temes que es van solapant al llarg de la novel·la.
Els capítols es van afaiçonant com les vores de les peces d’un puzle per completar la història tràgica de Violeta i Miquel sota la mirada atenta de Margarita, la narradora expectant dels fets. Un personatge no del tot perfilat, però que amb la seua presència ajuda a alçar acta del drama.
La novel·la està escrita en primera persona. A través de la tècnica del flashback, Violeta, va recordant la història de la seua vida amb Miquel. Es tracta de la història tràgica d’un amor romput prematurament. Així, sota el teló de fons del palauet, espai paradigmàtic de l’amor, i veritable protagonista mut de la trama, els diferents encontres entre Margarita i Violeta serveixen per anar embastant les entranyes del relat. I és a través de la confidència que surt dels encontres entre les dos dones que naix una nova amistat.
Al meu parer, La dama de gris admet com a mínim dues lectures: en un primer plànol narratiu hi ha una història d’amor, passional i apassionada, de vegades tendra, de vegades obsessiva entre Violeta i Miquel, i, sobre aquest canemàs sentimental s’entrellaça la lluita per assolir les llibertats en els primers anys d’una Espanya democràtica amb el rerefons gris d’un règim opressiu que agonitzava.
Violeta recorda i recorda els avatars luctuosos i també els moments de felicitat de la seua relació amb Miquel. La memòria esdevé l’única eixida possible a tant de desassossec. Hom diria que la memòria és el fil d’Ariadna que ens ajuda a trobar el camí per sortir del laberint del dolor i ens permet seguir endavant, i donar sentit a la vida, perquè al capdavall l’autor sembla dir-nos que el dolor que no va trobar anestesia sempre ajuda a recordar.
La dama de gris és un llibre compromès, reivindicatiu i militant. L’autor pren la veu dels oprimits per enlairar la bandera de la llibertat i de la dignitat humana. Contra qualsevol dictadura, contra qualsevol tirania, contra el totalitarisme i la intolerància.
Un llibre escrit sense floritures, amb senzillesa, i de lectura àgil. Un llibre colpidor i necessari, perquè en els temps que corren mai no convé baixar la guàrdia. I és que ja ho deia Herman Hess en El llop estepari: “Encara que el món finalment es va aixecar i va poder contindre el bastard, la bagassa que el va parir torna a estar en zel”.
No sé si ho sabreu,
però, ací va viure una esperança.
No sé si ho sabeu, però, ací viu una esperança.
Viu amb l’alè humit de la nit,
entre els ferros rovellats de sal i els cartrons,
sota els tendals, en l’aire absent de les mirades,
sense crits, ara, hi viu!
En l’ànima ennegrida de la tarda,
en les llàgrimes de l’asfalt,
en els llavis i llavis de silenci i de ràbia,
en les vostres mans de cotó en pèl
que netegen amb tendresa
la memòria trista d’aquest país trist,
en les cendres del destí, encara hi viu!
Quant d’esforç per a una vida tan curta!
Però, aquest gest d’amor no serà en va, companys.
Ni més curt el camí de l’esperança
que es fa llarg en la nit llarga.
El temps se’ns cau de les mans.
No sembreu de dubtes el profit
del vostre esforç.
Colliu la flor que niua
trista entre les pedres tristes.
Qui sap si demà
en florirà una altra?
El sostre de pedra.
De pedra les llambordes
i les busques del rellotge.
De pedra la quilla, el velam,
el bauprès i les xarxes.
L’aire, i les campanes de Sant Pere,
l’horitzó de pedra.
Els cors que vetllen l’espera
dins de la casa també són de pedra,
de pedra d’aigua.
Com si la vida volguera
magnificar el desordre,
el fulgor d’aquells dies.
I nosaltres esprement
el pal de cotó en pèl dolç,
abans que no arribara la mudança,
ja presa per les ombres,
i espentara la sang
cap a la fosca i inhabitable gola.
El matí transcorre lent pels balcons
d’un abril incendiat de geranis.
Una llum de plata, vehement, sura
sobre els terrats, allà on fan niu
els teuladins i els somnis.
Busque una música lenta,
una música adient perquè passe la vida
i no se n’oblide d’afalagar-me els sentits.
I no és encara la solitud,
doncs sóc jo qui parle des de darrere
de la finestra.
I tots els ulls són els meus ulls:
el jardí, les estacions amb les seues flors,
algun rostre i la seua màscara...
No és encara la solitud.
No ho és.
Un pont bastit sobre el penyal primordial,
a la ciutat noble de Morella.
Un pont armat amb l’acer de la paraula,
amb els tendons del diàleg.
Un pont que infantava idees, assolia veus,
transportava creences.
Sobre la primavera nova,
és a dir, sobre la primavera agrest,
les arrels van fer paret,
relleus de pedra solidària.
Com l’aigua que corre mansueta entre els còdols
i que mai més no tornarà al brollador.
Com la flor que vas arrancar de l’arbre
i que mai més no tornarà a la branca que la va veure nàixer.
La vida.
