Busque una música lenta,
una música adient perquè passe la vida
i no se n’oblide d’afalagar-me els sentits.
I no és encara la solitud,
doncs sóc jo qui parle des de darrere
de la finestra.
I tots els ulls són els meus ulls:
el jardí, les estacions amb les seues flors,
algun rostre i la seua màscara...
No és encara la solitud.
No ho és.
En les paraules trobaràs la música,
ResponEliminaelles porten un ritme
que creix o decreix en combinar-se
i crear el poema.
El nostres sentits
recullen imatges i sensacions,
la incertesa del viure,
la força i el dolor de la solitud.
Arriba un moment on et pareixerà
que estàs sol
però ets amb la teua obra.
Després de la lluita amb els mots,
esperareu, plegats,
una visita desitjada.