Als resistents del 15-M
No sé si ho sabreu,
però, ací va viure una esperança.
No sé si ho sabeu, però, ací viu una esperança.
Viu amb l’alè humit de la nit,
entre els ferros rovellats de sal i els cartrons,
sota els tendals, en l’aire absent de les mirades,
sense crits, ara, hi viu!
En l’ànima ennegrida de la tarda,
en les llàgrimes de l’asfalt,
en els llavis i llavis de silenci i de ràbia,
en les vostres mans de cotó en pèl
que netegen amb tendresa
la memòria trista d’aquest país trist,
en les cendres del destí, encara hi viu!
Quant d’esforç per a una vida tan curta!
Però, aquest gest d’amor no serà en va, companys.
Ni més curt el camí de l’esperança
que es fa llarg en la nit llarga.
El temps se’ns cau de les mans.
No sembreu de dubtes el profit
del vostre esforç.
Colliu la flor que niua
trista entre les pedres tristes.
Qui sap si demà
en florirà una altra?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada