Com si la vida volguera
magnificar el desordre,
el fulgor d’aquells dies.
I nosaltres esprement
el pal de cotó en pèl dolç,
abans que no arribara la mudança,
ja presa per les ombres,
i espentara la sang
cap a la fosca i inhabitable gola.
Del treball a la política.
Fa 6 dies
El viure tendeix al desordre
ResponEliminai encara que pretengam
habitar entre andròmines
cobertes pel polsim de l'anarquia,
alguna cosa al nostre interior
ens empeny a una lluita
per imposar un ordre,
i quan tot net i pòlit és al seu lloc
somiem en una llibertat de pega dolça
i abandonem les trinxeres
per a què les filagarses es passegen
entre els mots dels nostres poemes
fins que sentim la necessitat
de posar de nou en ordre la vida, el poema.
Avui 5 de juny es compleixen 5 anys del dia que va morir Manel Garcia Grau. Poc més podria dir jo que encara estic impressionat per la qualitat humana d'aquest poeta, a qui no podrem olidar mai.
ResponEliminaNO TRESPASSING
No a la melsa del silenci més mesell
ni a la falsa resistència de la prudència.
No al fang de milers de refugiats
ni a la venjança dels sorolls i les seues ombres.
No a la pèrdua de la pell de les paraules:
sols els noms beuen la saba sota l’escorça.
No a la terra erma del màrqueting més golafre
ni a l’aturall sinuós de la seua vanitat.
No a la baixada dels tipus d’interés de la consciència
ni al seu toll d’aigües seduïdes.
No a la revolta de sang i àguiles:
el corcó també es menja el tron dels dèspotes.
No a cap Pax romana: Espriu, Estellés i Llompart
encara fiblen el tremp de l’espígol.
No a la serp que, voraç, devora la llibertat
i escup el verí sobre la galerna de pau.
No al perill de no ser commogut per res:
l’esguard còmplice crida a la revolta.
Manel GARCIA GRAU, La mordassa, Ed. Perifèric, Catarroja, 2003.
Manel, sempre en el nostre record.