Com si la vida volguera
magnificar el desordre,
el fulgor d’aquells dies.
I nosaltres esprement
el pal de cotó en pèl dolç,
abans que no arribara la mudança,
ja presa per les ombres,
i espentara la sang
cap a la fosca i inhabitable gola.
Els assassins de la intel·ligència
Fa 21 hores
El viure tendeix al desordre
ResponEliminai encara que pretengam
habitar entre andròmines
cobertes pel polsim de l'anarquia,
alguna cosa al nostre interior
ens empeny a una lluita
per imposar un ordre,
i quan tot net i pòlit és al seu lloc
somiem en una llibertat de pega dolça
i abandonem les trinxeres
per a què les filagarses es passegen
entre els mots dels nostres poemes
fins que sentim la necessitat
de posar de nou en ordre la vida, el poema.
Avui 5 de juny es compleixen 5 anys del dia que va morir Manel Garcia Grau. Poc més podria dir jo que encara estic impressionat per la qualitat humana d'aquest poeta, a qui no podrem olidar mai.
ResponEliminaNO TRESPASSING
No a la melsa del silenci més mesell
ni a la falsa resistència de la prudència.
No al fang de milers de refugiats
ni a la venjança dels sorolls i les seues ombres.
No a la pèrdua de la pell de les paraules:
sols els noms beuen la saba sota l’escorça.
No a la terra erma del màrqueting més golafre
ni a l’aturall sinuós de la seua vanitat.
No a la baixada dels tipus d’interés de la consciència
ni al seu toll d’aigües seduïdes.
No a la revolta de sang i àguiles:
el corcó també es menja el tron dels dèspotes.
No a cap Pax romana: Espriu, Estellés i Llompart
encara fiblen el tremp de l’espígol.
No a la serp que, voraç, devora la llibertat
i escup el verí sobre la galerna de pau.
No al perill de no ser commogut per res:
l’esguard còmplice crida a la revolta.
Manel GARCIA GRAU, La mordassa, Ed. Perifèric, Catarroja, 2003.
Manel, sempre en el nostre record.