diumenge, 26 de desembre del 2010

Rumb a Ítaca


Desterrat, allunyat del teu futur pels designis del destí, forçat a iniciar un viatge que no has elegit. Malgrat tot, gose a dir que mai no és tard per a conquistar la màgia del viatge, i fer del desterrament no un lament, adobat de nostàlgia i melancolia, sinó una veritable aventura, un coneixement. Un capítol més d'aquesta forma de coneixença que hem convingut en anomenar vida.

I com ho hem de fer, perquè el viatge siga saviesa i coneixement; com hem de desitjar que el camí siga llarg? Hem d’allargar el pas per a dir que, al capdavall, tot ha estat bell? I quan hem de fer aquest canvi de rumb en la fulla de ruta? Ara? Demà potser serà massa tard. M’ha arribat el moment de parlar amb l’avui, un avui possible que m’ajude a emmagatzemar el temps.

Ítaca existeix, encara. I l’estranger que acaba de fondejar a l’illa vol fer del poema de Kavafis la raó del seu viatge. Despullat, amb l’equipatge del vers.

3 comentaris:

  1. Cal desitjar que el camí siga proteic. Un text exquisidament sentit.
    Se't trobà a faltar al recital de Puçol.
    Una abraçada

    ResponElimina
  2. El capità ha donat un colp de timó, encetant una nova ruta, i tu timoner que ja mussitaves els noms dels ports on havíeu d'anar atracant, et veus obligat a aprendre una nova drecera. T'espera una navegació sinuosa que et demanarà perícia, saviesa i valor. Timoner carrega el teu equipatge de paciència i d'esperances.
    I quan la nit caiga sobre tu, busca entre els estels, allí trobaràs els mots per als teus versos.

    ResponElimina
  3. Timoner, malgrat les tempestes és segur que portaràs el timó segur, desposseït de laments. Una aventura més d'aquesta existència. Ens espera una singladura que ha d'arribar a bon port. Força i optimisme.

    ResponElimina