Sant Just Desvern, Sant Jordi i les metàfores del viatge en la literatura

La metàfora del viatge ha recorregut la llarga història de l’home, perquè la història de l’home, en realitat, és la narració d’un viatge. Sempre he sentit a dir que qui escriu viatja i també que qui llegeix viatja. Què és un llibre sinó una incursió raonada, una fuga cap endavant, una nova descoberta davant dels ulls atònics del lector viatger?
Potser el sentit del viatge és la metàfora més paradigmàtica de l’existència. Però, quants itineraris amaga el terme? El viatge és predisposició a l’acció, és a dir allò que es fa servir per a mamprendre el camí, per a iniciar-lo.
El viatge és un símbol de la vida. La vida és un viatge. Un camí amb punt de partida. I amb un final segur. Viatgem contra el temps, i això al capdavall és l’única certesa. El canal del part, segons deia, ara fa 25 anys, el meu professor d’obstetrícia, a València, era el passadís més llarg, fosc i torterut que creua l’ésser humà... Però, això jo en aquella època no ho entenia.
Les religions, n’han parlat i molt, sobre el tema. El viatge al més enllà, per exemple: la vida després de la mort, l’anhel de l’eternitat, els regnes d’Amon Ra i d’Anubis, la foscor, el mite del paradís... La vida només és un trànsit, és per això que tenim el desig de contar històries, de narrar, de transmetre i de comunicar-nos. Perquè se’ns fa curt el camí. Per si de cas ens enxampa la carpa. I és que, probablement, si tot fora immutable no hi hauria necessitat de contar.
Fernando Pessoa deia que la vida “és un viatge experimental que fem d’una manera involuntària”. Ací rau, al meu entendre, el misteri d’allò que hem convingut a anomenar vida. També hi ha el viatge interior, que explora el que teníem ocult, la recerca del jo. I és que des d’Homer fins a Margarit, des d’Ítaca fins a Sant Just Desvern hi ha tot un corrent de fons –marítim– que ens mena.
El viatge com a descobriment. Com a revelació que ens permet obrir fronteres. El viatge com a teràpia enfront dels nacionalismes excloents. Viatjar, descobrir l’altre, i amb l’altre descobrir-nos a nosaltres mateix. La tolerància en la diversitat.
El viatge és també exili interior, pelegrinatge pel clos tancat de la nostra habitació. Una bogeria. Un somni delirant: Poe, Baudelaire, Rimbaub, Maistre, Li Po. Viatgers de la paraula.Bojos. Bojos, bojos il•lustres.
El viatge és un misteri. I, com tot misteri, de vegades, es deixa conèixer, d’altres s’amaga en la besllum tèrbola de les ombres.
Des que tinc ús de raó, sempre que m’ho puc permetre surto de casa, a passejar pel món, i algunes vegades el viatge encara em sorprèn, i el misteri se’m revela a través del goig estètic de la paraula, que es fa vida i m’alimenta. El viatge m’ha dut ací.

Una altra vegada Fahrenheit 451

Ningú no sap res. Ningú sap res de ningú. Ningú no vol saber res de ningú. Ningú no fa preguntes, si de cas només ens està permès a contestar a algú que diu que és ningú i que gosa a fer-nos preguntes a través del vidre gelat d’una pantalla de televisió. Però només podem contestar amb monosíl·labs. Si, no, bé, mal… Potser per això, ningú no diu res, perquè no hi ha res a dir, res de que parlar, res que puguem sentir. La gespa, un arbre solitari, una vaca pasturant un rodal d’herba esquifida i grisa… Com que els cotxes van tant a pressa, tot sembla difús, confús. Els objectes perden les formes i els colors no existeixen o són taques indefinides que passen a una velocitat diabòlica davant les pupil·les desvagades, que ja fa temps que van perdre la facultat d’enfocar el món. Només ens resta la solitud, el viatge experimental per l’interior de les quatre parets que limiten la nostra habitació. Algú que diu que no vol ser ningú plora desconsoladament al fons del passadís. Plora perquè té la sensació que no podrà plorar mai més. Plora perquè vol ser algú, però les llàgrimes són transparents, per això ningú no les veu. Tot passa a una gran velocitat. No hi ha temps a perdre (potser tot ja està perdut). Desitjaria alçar la veu, clamar al cel, abans que sortir al carrer (ja hem dit que a fora fa fred). Fa fred en l’habitació de carn i ossos que l’habiten. Fa molt de fred. Sembla que tornem a la Guerra Freda. Els míssils del discurs absent encatifen el cel. No es mou ni una brisa. No s’escolta ni una remor. Ella ha aparcat el cotxe a la vorera. Agafa els auriculars i se’ls fica a les orelles. Baixa del vehicle i es dirigeix a la tanca com una mantis religiosa. Ara ja no sent res. Ningú no coneix ningú. Fa fred, sembla que vol ploure, però encara no han florit les roselles.

Lloret de Mar, premi de Narrativa de Viatges i un jardí que penja del cel

El passat dia 16 d’abril es va celebrar als salons dels restaurant El Trull, de Lloret de Mar (la Selva), la I Nit de la Cultura lloretenca. En el transcurs de l’acte es van lliurar els guardons del la 6ena edició dels Premis Vila de Lloret de Literatura de Viatges, i, la fortuna va obrar perquè el meu treball “Farwest: final de trajecte” s’enduguera el premi de Narrativa de Viatges. La celebració va tindre dues parts. Durant la primera es van lliurar els premis literaris, i tot seguit va començar la Nit de la cultura lloretenca. El Trull va servir un magnífic sopar a base de productes de la mar (amb una menció especial per al plat de déntol, que allà diuen “dot”, servit sobre un puré de poma i encenalls d’ibèric, deliciós!). L’àpat va estar amenitzat amb l’actuació dels membres del teatre de la Selva que van representar alguns fragments de la sarsuela “La bella Lola”.
Els actes van estar organitzats per l’ajuntament de Lloret i l’APAC (l’associació Popular d’Amics de la Cultura). La vetllada va transcórrer en un ambient distès i molt cordial, i hi vaig poder constatar que la defensa dels interessos turístics no està renyida amb la tasca de la difusió dels valors culturals d’un poble.
Al dematí del dia següent vaig visitar els jardins de Santa Clotilde, un espai verd que atresora una gran bellesa paisatgística. Els jardins estan situats en un paratge privilegiat, dalt d’un penya-segat que penja sobre la mar. Jardins esglaonats en terrasses, camins que s’encreuen, fent ziga-zagues i parterres romàntics, envoltats de vegetació autòctona es conjuminen amb escultures clàssiques, fonts i estanys, aconseguint un equilibri de formes i colors que fan les delícies del visitant. Moltes gràcies amics, per la vostra hospitalitat!

Illa de Guadalupe al migdia

Mire el llenç del mur que tinc davant.
Podria dibuixar el cercle d’un somni,
però la imatge llença un clam.
Un nen, amb ulls atents,
explora les meues mans.
Passa un núvol pur, mentre el dia
creix lúcid al si de les aigües transparents.
Al fons, l’illa, l’atri sembrat d’un fosc indecís.
Les teles onegen, fan el seu ball,
pinten l’aire de llum i festa.

(11/03/2010)

Kioto, Kawabata i la mort discreta

Chieko recordava que aquelles dues taques de violetes havien estat sempre allí, amagades entre les escletxes de la soca del vell cedre. Per a ella, aquelles flors havien estat un veritable descobriment, les violetes tan sols estaven separades l’una de l’altra per un pam d’aire. I llavors va pensar què podria passar si algun dia s’hi trobaren de debò. Probablement les violetes, com nosaltres, no escollien allò què volien ser de majors.

Des del port de Kobe per l’autopista de la costa en una hora i escaig et plantes a la ciutat dels dos mil temples. Saito, la guia que m’acompanyava, es va quedar molt sorpresa quan vaig demanar-li opinió sobre l’obra de Kawabata. Sorpresa i probablement desconcertada, perquè la proverbial contenció emocional nipona no entén aquesta espontaneïtat llatina a l’hora de fer preguntes.

Vaig trobar la ciutat de Kioto tal com havia d’estar, encara sumida en el silenci d’un somni mil·lenari. M’esperava la ciutat que Kawabata havia traçat amb uns trets peculiars: aquella tristor soterrada, reprimida, eixa preferència per l’efecte visual, el fulgor per la bellesa, la pinzellada justa i lleugera de tinta, trets tots inevitablement japonesos. I sabia que res no m’havia de detindre. Ni l’estranyesa del lloc ni la llengua tan consonàntica i musical com incomprensible. A partir d’ara, anava a gaudir del dret a estimar totes les coses que passaren davant de la meua mirada, totes les que encara no havia aprés a estimar: el vent encalmat que llepava la brisa dels cedres, aquell estany en miniatura recollit entre el bosc de bambús, amb una flor del lotus i la carpa golafre, o el temps que reposava sobre la llum discreta del parterre de les peònies. I és que aquesta era la única condició del viatge: sortir de casa, deixar-se dur... anar-hi. Encara que no comprenguera que la pedra també tenia dret a somniar, que n’hi ha una llum nova en cada capoll clos, que l’herba i la molsa són també part d’eixa part teua que et respira i que la flor, al capdavall, no té cap culpa del seu tall. No m’era necessari maleir cap nom, o dir adéu encara que no em cregueu.

En ajupir el cos, em vaig adonar que la humitat freda de la porcellana tornà humà i transparent el baf tebi de la maiko del barri de Gion que m’emplenava amb delicadesa la tassa de sake calent, tot just en l’instant en què intuïa un esbós subtil de somrís en el seu rostre.

La pell ja esquifida de l’escriptor s’havia carregat amb un cúmul de dols inhumans; i els colps del destí trobaven refugi en una prosa farcida d’una nostàlgia insondable, de vegades distant i llunyana, que no obstant, sempre reeixia en la mirada elegant que cercava d’atansar eixe estrany i sobtat resplendor de la bellesa. I es que, tal com diu la Chieko, el vell proverbi zen sempre està present en algun moment de la vida: la bona fortuna és breu, i la solitud és llarga.

La metàfora de la ciutat mil·lenària es fa palesa al llarg de la novel·la, en el pas de les estacions que marquen el ritme del llibre, en la vida de la jove protagonista —l’òrfena Chieko—, en l’evocació fluida de les cerimònies tradicionals, en la ferida profunda que va provocar l’obertura de la mirada d’Orient cap a Occident, amb l’inevitable retrobament tràgic de dues cultures i la desgarradora i dolorosa crisi espiritual.

Kawabata mai no va viure a Kioto, però Kioto era l’espill perfecte on es podia reflexar l’ànima japonesa. L’escriptor va morir discretament —uns anys després d’haver llegit el seu discurs poètic en el lliurament del Nobel—, en una habitació solitària de la platja de Zushi, al sud de Tòquio, com a conseqüència de la inhalació d’una dosi letal de gas domèstic. Vint anys després del seu traspàs, la ciutat homònima a la de la novel·la li va retre homenatge amb un carrer que recorda el seu nom i que flanqueja la riba dreta del riu Kamo, des del nord de Sió Ohashi fins al monòlit on hi ha l’escultura dedicada a Izumo No Okuni, la creadora del teatre kabuki.

Al voltant del llibre de viatge

Probablement, el llibre de viatge va nàixer en una època en què el món era més ample i tal volta més estrany per al home, perquè la idea de viatge (i no hem d’oblidar que aquesta paraula prové del llatí viáticum: aquell que inicia, que manprèn un camí) depèn en bona part de la manera en què les societats han concebut l’espai i el temps i també de com s’han relacionat amb les terres que ignoraven. És així com odissees, periples al•legòrics i descobriments geogràfics han posat a prova la curiositat innata de l’ésser humà pel desconegut, i, al remat, han acabat enriquint el nostre imaginari col•lectiu, a través de la literatura. Sense anar més lluny, L’Odissea, La Ilíada, El llibre de les Meravelles o les Històries d’Heròdot són llibres de viatge. Però sembla que les coses, tres mil anys després, han canviat una mica. Les distàncies s’han comprimit una cosa de no dir, i ara el món cap dins d’un microxip, i pel que diuen els entesos, ja no queda res per descobrir. De fet cada m² de la Terra —i això inclou també l’espai íntim i sagrat de la nostra habitació— ha estat fotografiat pel satèl•lit i resulta tan fàcil d’aproximar-se a ell com pitjar el botó del ratolí sobre la icona del Google Terra. Arribats ací un no s’està de fer-se la pregunta. ¿Quin sentit té avui el llibre de viatge? Al meu entendre, aquesta pregunta ens porta inevitablement a una altra pregunta: el fenomen del turisme de masses i si aquest té alguna influencia en la forma de plantejar aquesta manifestació literària. El cert és que tot fa pensar que hem perdut alguna part del component de l’aventura, del risc i de la visió romàntica de viatjar en el sentit clàssic i etimològic, iniciàtic, de “manprendre un camí”. Probablement, la massificació i la perversió de l’experiència viatgera que això suposa; el consumisme visual i l’espectacle folklòric estan transformant la nostra mirada; i els objectius dels nostres desitjos viatgers acaben per convertir-se en visites programades a parcs temàtics descafeïnats. No n’hi ha que anar molt lluny per adonar-se’n del que dic. Però, malgrat tot, malgrat el que pregonen els gurus de la globalització, i els directors de les campanyes de màrqueting turístic, jo crec que el món no és gens homogeni, ni uniforme. El món sempre ha estat divers i plural. En aquest sentit, jo crec que el llibre de viatge hauria de reivindicar la complexitat d’aquest món, i amb això podria ajudar a fer més comprensible allò que des de la distància freda d'un despatx sembla aparentment tan simple. El món és un mosaic, un cresol de cultures, que, al meu parer, està fet d’observacions petites, de mirades apassionades, de descripcions i metàfores més o menys afortunades, de gent que vesteix i que parla de maneres diverses. Ho podreu comprovar en les meues postals. Per tant, la visió del meu viatge no naix de la visita guiada, ni de les indicacions del paper cuixé; ans al contrari, s’alimenta i s’inspira en un collage en què intenten conviure amb harmonia les coses i els detalls més insignificants amb les sublims; l’anècdota prosaica amb la sacralitat divina. D’això està fet en bona part el canemàs del meu món: un món que entenc cada volta més fragmentat i híbrid.

Presentació d’"El món en dotze postals" a Castelló

Ahir es va presentar a la llibreria Babel de Castelló el meu llibre de viatges "El món en dotze postals". L’acte va estar conduït per l’escriptor vila-realenc i amic Vicent Usó.
Una cinquantena d’amics i amigues es van aplegar al fòrum cultural del carrer Guitarrista Tàrrega de la capital de la Plana, per fer-nos costat. En la primera part de l’acte, Vicent va fer una reflexió molt acurada del llibre i, en la segona part, va llegir alguns fragments —el text està dividit en dotze “postals” o capítols que “ocorren” en diferents parts del món—, la qual cosa va servir d’esquer perquè jo parlara de la meua experiència viatgera. Vull remarcar la mestria del presentador i la lectura elegant i emotiva dels texts escollits, que en alguns passatges fins i tot va arribar a commoure els assistents.
Al final, ho vam celebrar amb una copa de cava i unes maduixes amb xocolata, i vam tornar a casa més contents i feliços que unes Pasqües. El cert és que les sensacions van ser d’allò més agradables. El poder d’atracció de la literatura va impregnar la vesprada d’essències cordials. Des d’aquest humil blog només tinc paraules d’agraïment. Moltes gràcies a tots i a totes.

Poesia i compromís cívic: A propòsit de Correspondència de guerra, de Manel Alonso

Versos breus però no lacònics, lleugers i no pas superficials, fondos sense embafaments, apassionats sense patetismes, complexos sense ser exhaustius, de vegades incisius i penetrants, esmolats com el ganivet d’un saginer, dolços com carrossos de sucre, d’altres suaus i eteris com bambolles de sabó, irònics i irreverents, melancòlics sense llàgrimes i, al capdavall, sincers, sense cap pretensió de convèncer ningú, amb l'única voluntat de dir allò que es vol dir, allò que cal dir… Aquestes són algunes de les sensacions que m’ha causat la lectura de l’últim llibre de Manel Alonso, Correspondència de guerra (XIII Premi de Poesia “Paco Mollá”, 2008, de Petrer).

Manel és home de país, i ha elegit voluntàriament el compromís com a bandera de la seua nova proposta poètica. Ha elegit aquest camí i no cap altre. La seua decisió és una continuació natural del seu compromís cívic: activista cultural i polític, poeta, narrador, articulista, crític, editor... Ara que sembla que haguem assistit a la mort de les ideologies, ara que les ideologies se solapen unes damunt les altres, es difuminen i es dissolen, es pacten i es negocien en el mercat espuri global, el poeta aixeca la veu. La dignitat humana, la consciència que l’estructura de la societat és radicalment injusta, els viaranys foscos del poder i la necessària coresponsabilitat de l’ésser humà planen pels seus versos. I no és un joc purament retòric, perquè el poeta defuig deliberadament de les floritures i fa servir la poesia com a proclama, com a denúncia, com a matèria discursiva. Manel creu ferventment en la paraula com a eina de combat, creu en el poder vindicatiu de les síl·labes. I amb els seus dubtes, amb les seues incerteses i limitacions, ens presenta aquesta apostasia valent i arriscada dels temps que corren. Els temps de l’immobilisme crític, del pensament únic a què ens ha abocat l’Era postglobal.

Des de la trinxera lliure del vers, l’escriptura flueix àgil i nerviosa; la seua radiografia aguda de la realitat, −que probablement s’entronca en aquella poesia de caire social, en aquell realisme social, en aquell compromís cívic que semblava que s’havia esvaït− sense ser cruel, no mostra cap compassió amb els poderosos, com tampoc cap condescendència amb els pusil·lànimes. I ho diu sense contemplacions, perquè ho vulguem o no, tots som una mica culpables. El seu diagnòstic de vegades ens fa aterrir. Com un freelance de les barricades, Manel dispara amb bales carregades de ràbia, amb l’autoritat de la seua llibertat, i ens dóna una admirable lliçó de moral.

És un discurs nítid i precís que disseca la realitat i s’ancora en l’esperança dels mots, oferint-nos una proposta salvífica, ben enfornada al laboratori de la reflexió, a la caverna màgica on el poeta fabrica el motlle transgressor d’un ésser humà nou: reflexiu i reactiu alhora, inconformista, això és, lliure, que pensa i actua en conseqüència. Però al fons d’aquestes vies aparentment desertes batega un anhel de comunicar-se amb el món.

Formalment el llibre s’estructura com un tot, sense pauses. Al llarg del poemari, Manel barreja la crítica a la política i als polítics, al poder, els atemptats contra el medi ambient, els desgavells de la història, amb la passió per la literatura, o l’anhel de justícia. Des de la introspecció, des de la creença d’un futur millor, el poeta poua la seua set de fraternitat. És un dol al sol entre la magra realitat i la fe en l’esdevenidor. És un al·legat ferm contra els vicis de la societat als quals Manel oposa la necessitat d’aprofundir en una consciència moral de tall postconvencional, universalista.

Alguns poemes estan dedicats a poetes o escriptors (Manel Garcia Grau, Lluís Alpera, Toni Cucarella, Marc Granell, Vicent Penya, Salvador Jàfer) amb els qui dialoga discursivament com a interlocutors vàlids de la seua poemàtica, i ho fa no només pel testimoniatge de l’amistat, sinó com un homenatge als seus referents literaris.

La passió per les lletres pot il·luminar i fecundar la creació, però també la pot enfosquir i assecar. No és el cas d’aquest poemari. Manel no es limita a donar fe, a retre comptes de la nostra època: examina i desentranya la realitat amb el bisturí esmolat de la paraula. I la nafra que obri segueix supurant. Un discurs que sens dubte ens fa molta falta com a homes i dones d’un país, com a membres d’un col·lectiu que s’insereix en un món engavanyat de disfresses i enfarfegat de retòriques vàcues.

La garfa dels dies

Jo vaig nàixer al Grau de Castelló al si d’una família de botiguers. El negoci familiar era una tenda d’ultramarins. En aquella època, la majoria dels grauers vivien directament o indirecta de la mar. A casa meua subministraven gènere a algunes barques: oli, vi, arròs, sucre, sal, farina, galetes, etc, els queviures bàsics per a preparar el ranxo de cada dia a la feina. La majoria de les vendes es fiaven i, amb un poc de sort, es cobrava al cap de setmana. Encara conserve una llibreta on s’hi anotaven les eixides, i els pagaments pendents. Algunes anotacions deien: “a compte de la garfa d’en tal o d’en qual ...”

El mot “garfa” és una expressió d’ús ben habitual als pobles costaners. Al llenguatge mariner català del segle XVII ja és recull el seu ús com “aquell palangre d’una andana que es quedava per a recompensar els mariners”. Cada membre de la tripulació gaudia d’una paga, proporcional al seu càrrec, que sortia de la venda de les captures a la llotja. A banda d’això, cada dia l’armador o propietari de l’embarcació reservava una caixa de peix per a repartir-la a parts iguals entre els mariners. Com una mena de pagament en espècie o si ho voleu com una stock option de casa nostra. La garfa també era motiu de transacció comercial i d’habitud els mariners l’empraven com a mercaderia per al bescanvi.

Amb aquest escrit obric un espai de diàleg, amb la pretensió de comunicar-me. Un diàleg amb el món, amb la comunitat ideal de comunicació, petita o gran, que m’envolta. Ho faré des de la solitud de la meua cambra, des de l’experiència, des de la reflexió humil i personal. Expressar la relació de l’home amb el món, i fer partícips als altres d’aquest testimoniatge. Aquest és el meu anhel. Em mou l’horitzó cordial de la paraula, la força que emana de la litúrgia secreta dels mots. Tan si val si ens serveix o no, si us plau, si us corrompeix o us purifica. Per què, de què ens serveix menjar o treballar, respirar o plorar, viure, si al capdavall no ho podem compartir amb els altres? I si això li serveix a algú d’ajuda per a viure millor, per a ser més feliç? Ara que sembla que ja no ens llegeix ningú, ha arribat l’hora en què els poetes i els escriptors hem de cridar els nostres versos i els nostres escrits a través del mòbil, enviant-los per fax o per l’e-mail, a través de la xarxa, o deixar-los impresos com a grafits vindicatius als murs ignominiosos de les garjoles que empresonen la llibertat de pensament. Perquè la vida ens paga la vida de moltes maneres. I en les paraules hi ha molta vida que ens cal reivindicar.

Alguns companys ja fa temps que s’han aprés la lliçó. Jo comence avui una aventura engrescadora, aquesta travessia il·lusionant per la garfa dels dies.