La vesprada d’hivern ha lliurat la meua finestra al gris deliri dels arbres. Cap solitud no contaminarà, però, l’ambient d’aquest regne sense llum. Em resta la remor de l’aigua que corria mansueta pels reguers, el cant dels teuladins a cau d’alba, l’eco llunyà de les pilotes de futbol i la cridòria dels xiquets esparverant el carrer..., tantes sensacions! L’aire que respire és pur i fred. Puc sentir com s’esmuny entre les parets silencioses del jardí i, des de les velles escletxes, crida al meu cor pel seu nom. Durant bona part del dia, la meua mirada s’ha quedat contemplant els ulls de la meua vida. Eren dos ulls inquiets i persistents que ara busquen recer en la plàcida i fèrtil quietud de les parpelles.
Ensopega el teu esguard amb els teus ulls i dibuixat a les ninetes ensopegues amb el bagatge de la vida d'un home que obria de tant en tan parèntesi on es transformava en un nòmada, en un explorador, en un viatger a la recerca de les veritats de la bellesa.
ResponEliminaNi l'hivern ni la solitud et poden robar els petits instants de joia que conserves com una flor entre les pàgines dels teus llibres.