La rosada ha deixat una pàtina transparent de gel sobre la tanca. El fred ha fet brostar de nou les tulipes. No puc amagar-me, i tampoc vull fugir. De què em serviran tots els talismans que he guardat: el pacient exercici de la mirada, l’aprenentatge de les paraules que van usar els avis per a creuar la mar i les sèquies, l’amistat serena, l’olor de les biblioteques, l’amor de la mare, l’ombra acollidora dels que ja no estan, el perfum dels somnis?
Estar o no estar amb vosaltres és la mesura del meu temps. I encara que el cànter es bade, l’aigua seguirà el seu curs. Des de la quietud de la meua cambra, demane la veu dels que miren a través de les finestres. Potser és una qüestió d’amor: escoltar la vostra presència en l’espera i la memòria i aquest goig de viure, aquest bategar errant, aquest camí de tornada cap a la mar.
I per les parpelles dels bytes ens deixem amarar per l'aigua dels mots i apaivaguem una sed que mai no cessa.
ResponEliminaUna abraçada
Nu i alhora cobert per la gelor humida del matí que et fa sentir fràgil, feble. Restes en silenci.
ResponEliminaTens sobre el llit la roba de batalla i ets conscient que t'has de vestir amb ella i eixir a enfrontar-te amb el dolor que preten anihilar la teua felicitat i la nostra.
No dubtes, no sents la nostra presència? Som ací. Escoltem el teu cant i el crepitar del teu combat.
No dubtes. D'una manera o altra sempre estàs amb nosaltres.