Com un riu dolç que t’ha adormit les venes,
finalment has deixat que el somni t’envaïra.
El somni del silenci, el de llarga nit.
Ara, amic, hauré de soterrar
tot el que et vas deixar oblidat:
el rostre sense llum a les pupil·les,
les potes flonges,
els peus immòbils,
la pell seca,
el mut lladruc,
el collar i la carena
que et vaig regalar per Nadal,
el fred vel que t’acompanya.
Passaré a saludar-te.
Seuré a la teua llosa.
Beurem vi d’Ambrosia
i menjarem mores d’esbarzers
mentre veiem créixer els gessamins.
Parlarem de les nostres coses.
Com sempre.
Folles, les fulles
recitaran el teu nom
pels camins de l’aigua,
per l’aire de l’alba.
Però no t’oblidaré.
Ho sent J.B. Bon poema per descriure aqueixa trista bellesa i fidelitat amb què un gos pot convertir-nos en més autèntics animals humans.
ResponEliminaLi ho comentaré, trist també, a la meua Jana.
Una abraçada i molts ànims.
Ací t'envie
ResponElimina<a href="http://espaiclaudator.blogspot.com/2009/11/zoomorfisme-del-princep-com-sera-la.html>açò</a>.
Ho sent Joan. Els que tenim un gos a casa -un membre més de la familia- ens emocionem al llegir el teu poema. Imagine que els altres, amb una mica de sensibilitat, també.
ResponElimina