Aquest és l’instant del dubte. És el moment en què la dolça amargura del món flueix entre el camí fet de noms i de retorns d’aquest soliloqui de cendres i miratges. És, també, l’àmbit més íntim i intransferible i on puc trobar la dúctil identificació entre la llibertat i la imperible necessitat de viure i escriure.
Manuel Garcia Grau (1993): Poètica/Visions des d’Olaia (1), del poemari Llibre de les Figuracions
Jo no el vaig conéixer, però tinc bons amics que sí, i tots se l'estimaven molt i parlen meravelles d'ell. És una estranya sensació. Com si jo també l'haguera conegut. Com es pot tenir estima per una persona que no has arribat a veure mai?
ResponEliminaUna abraçada.
El divendres durant el sopar dels Escriptors Valencians a Castelló el vaig tindre present tota la nit en la memòria. Ell que havia estat l'ànima d'altres edicions segur que estigué una estoneta entre nosaltres.
ResponEliminaTard, m'afegeixo al recordatori per la figura de Manel: http://elsexilis.blogspot.com/
ResponEliminaGràcies, Joan, per fer-nos-el present i ajudar-nos a no oblidar-lo.