Sant Just Desvern, Sant Jordi i les metàfores del viatge en la literatura

La metàfora del viatge ha recorregut la llarga història de l’home, perquè la història de l’home, en realitat, és la narració d’un viatge. Sempre he sentit a dir que qui escriu viatja i també que qui llegeix viatja. Què és un llibre sinó una incursió raonada, una fuga cap endavant, una nova descoberta davant dels ulls atònics del lector viatger?
Potser el sentit del viatge és la metàfora més paradigmàtica de l’existència. Però, quants itineraris amaga el terme? El viatge és predisposició a l’acció, és a dir allò que es fa servir per a mamprendre el camí, per a iniciar-lo.
El viatge és un símbol de la vida. La vida és un viatge. Un camí amb punt de partida. I amb un final segur. Viatgem contra el temps, i això al capdavall és l’única certesa. El canal del part, segons deia, ara fa 25 anys, el meu professor d’obstetrícia, a València, era el passadís més llarg, fosc i torterut que creua l’ésser humà... Però, això jo en aquella època no ho entenia.
Les religions, n’han parlat i molt, sobre el tema. El viatge al més enllà, per exemple: la vida després de la mort, l’anhel de l’eternitat, els regnes d’Amon Ra i d’Anubis, la foscor, el mite del paradís... La vida només és un trànsit, és per això que tenim el desig de contar històries, de narrar, de transmetre i de comunicar-nos. Perquè se’ns fa curt el camí. Per si de cas ens enxampa la carpa. I és que, probablement, si tot fora immutable no hi hauria necessitat de contar.
Fernando Pessoa deia que la vida “és un viatge experimental que fem d’una manera involuntària”. Ací rau, al meu entendre, el misteri d’allò que hem convingut a anomenar vida. També hi ha el viatge interior, que explora el que teníem ocult, la recerca del jo. I és que des d’Homer fins a Margarit, des d’Ítaca fins a Sant Just Desvern hi ha tot un corrent de fons –marítim– que ens mena.
El viatge com a descobriment. Com a revelació que ens permet obrir fronteres. El viatge com a teràpia enfront dels nacionalismes excloents. Viatjar, descobrir l’altre, i amb l’altre descobrir-nos a nosaltres mateix. La tolerància en la diversitat.
El viatge és també exili interior, pelegrinatge pel clos tancat de la nostra habitació. Una bogeria. Un somni delirant: Poe, Baudelaire, Rimbaub, Maistre, Li Po. Viatgers de la paraula.Bojos. Bojos, bojos il•lustres.
El viatge és un misteri. I, com tot misteri, de vegades, es deixa conèixer, d’altres s’amaga en la besllum tèrbola de les ombres.
Des que tinc ús de raó, sempre que m’ho puc permetre surto de casa, a passejar pel món, i algunes vegades el viatge encara em sorprèn, i el misteri se’m revela a través del goig estètic de la paraula, que es fa vida i m’alimenta. El viatge m’ha dut ací.

Una altra vegada Fahrenheit 451

Ningú no sap res. Ningú sap res de ningú. Ningú no vol saber res de ningú. Ningú no fa preguntes, si de cas només ens està permès a contestar a algú que diu que és ningú i que gosa a fer-nos preguntes a través del vidre gelat d’una pantalla de televisió. Però només podem contestar amb monosíl·labs. Si, no, bé, mal… Potser per això, ningú no diu res, perquè no hi ha res a dir, res de que parlar, res que puguem sentir. La gespa, un arbre solitari, una vaca pasturant un rodal d’herba esquifida i grisa… Com que els cotxes van tant a pressa, tot sembla difús, confús. Els objectes perden les formes i els colors no existeixen o són taques indefinides que passen a una velocitat diabòlica davant les pupil·les desvagades, que ja fa temps que van perdre la facultat d’enfocar el món. Només ens resta la solitud, el viatge experimental per l’interior de les quatre parets que limiten la nostra habitació. Algú que diu que no vol ser ningú plora desconsoladament al fons del passadís. Plora perquè té la sensació que no podrà plorar mai més. Plora perquè vol ser algú, però les llàgrimes són transparents, per això ningú no les veu. Tot passa a una gran velocitat. No hi ha temps a perdre (potser tot ja està perdut). Desitjaria alçar la veu, clamar al cel, abans que sortir al carrer (ja hem dit que a fora fa fred). Fa fred en l’habitació de carn i ossos que l’habiten. Fa molt de fred. Sembla que tornem a la Guerra Freda. Els míssils del discurs absent encatifen el cel. No es mou ni una brisa. No s’escolta ni una remor. Ella ha aparcat el cotxe a la vorera. Agafa els auriculars i se’ls fica a les orelles. Baixa del vehicle i es dirigeix a la tanca com una mantis religiosa. Ara ja no sent res. Ningú no coneix ningú. Fa fred, sembla que vol ploure, però encara no han florit les roselles.

Lloret de Mar, premi de Narrativa de Viatges i un jardí que penja del cel

El passat dia 16 d’abril es va celebrar als salons dels restaurant El Trull, de Lloret de Mar (la Selva), la I Nit de la Cultura lloretenca. En el transcurs de l’acte es van lliurar els guardons del la 6ena edició dels Premis Vila de Lloret de Literatura de Viatges, i, la fortuna va obrar perquè el meu treball “Farwest: final de trajecte” s’enduguera el premi de Narrativa de Viatges. La celebració va tindre dues parts. Durant la primera es van lliurar els premis literaris, i tot seguit va començar la Nit de la cultura lloretenca. El Trull va servir un magnífic sopar a base de productes de la mar (amb una menció especial per al plat de déntol, que allà diuen “dot”, servit sobre un puré de poma i encenalls d’ibèric, deliciós!). L’àpat va estar amenitzat amb l’actuació dels membres del teatre de la Selva que van representar alguns fragments de la sarsuela “La bella Lola”.
Els actes van estar organitzats per l’ajuntament de Lloret i l’APAC (l’associació Popular d’Amics de la Cultura). La vetllada va transcórrer en un ambient distès i molt cordial, i hi vaig poder constatar que la defensa dels interessos turístics no està renyida amb la tasca de la difusió dels valors culturals d’un poble.
Al dematí del dia següent vaig visitar els jardins de Santa Clotilde, un espai verd que atresora una gran bellesa paisatgística. Els jardins estan situats en un paratge privilegiat, dalt d’un penya-segat que penja sobre la mar. Jardins esglaonats en terrasses, camins que s’encreuen, fent ziga-zagues i parterres romàntics, envoltats de vegetació autòctona es conjuminen amb escultures clàssiques, fonts i estanys, aconseguint un equilibri de formes i colors que fan les delícies del visitant. Moltes gràcies amics, per la vostra hospitalitat!