Em volta la innocència, con en aquells anys
ja oblidats, amb l’esplendor d’un dia nou.
Les roselles emparrades del jardí, la besllum
ocre de la gespa, el xiu-xiu dels teuladins
en l’olivera, la vida que m’envolta.
Amb la mateixa fragor d’ahir
i els parpells entumits, una il·lusió renovellada.
Em pregunte si encara és possible l’esperança.
Viure i estimar mentre el cos aguante.
Viure encara i estimar mentre es posa l’alba.
Sempre és possible l'esperança, amic!
ResponEliminaPer més que semble fosca i absurda
per més que no la creguem possible.
L'esperança sempre és!
potser, això t'ho reconec,
que el cansament profund
de la lluita quotidiana,
ens entele la mirada
amb la boira del desencís!