dimecres, 11 de juliol del 2012

Com tu o com jo (XII)


Acaba de nàixer un ésser humà i, probablement,
n’està a punt de morir un altre.
És una qüestió, si voleu, d’estadística.
Com ara sentir la fragància fresca de la falguera de bon matí,
en una illa perduda d’Oceania, o el malson d’ahir a la nit.
Aquest ésser humà és un ésser qualsevol.
Amb mans i peus,
un cap per a ordenar les constel·lacions,
unes mans per a modelar la memòria del temps,
i peus i rems de seguir navegant.
És algun avantpassat de Cook, de Wellington o d’algun
grumet que ara mira l’infinit des del mascaró de proa del Tasman.
És un ésser voluble.
Com tu i com jo.

dilluns, 9 de juliol del 2012

Penya-segat (Quadern de Tasmània (VI)


Ha de ser l’amor,
el de les mitologemes, reals o metafòriques,
l’amor petit amb les seues màgiques quimeres.
L’amor senzill.
Hi ha un penya-segat rocallós, alt  i profund,
i fa paüra mirar cap a la llum del fons.
Alguns estols de gavians se’n van espaordits,
Altres tornen. És una xiscladissa dolorosa.
És, ja ho sé, la cridada de l’amor, l’ansietat,
les ganes d’escoltar el soroll de la terra, la mar,
la teua veu, l’espera, tota la memòria enquadernada
en el llibre de bitàcola.
La voluntat irresistible de viure.

dilluns, 4 de juny del 2012

M'agarda aquest lloc (Quadern de Tasmània, XI)


M’agrada aquest lloc.
És un lloc estrany.
Hi ha ones i pedres i arbres.
Hi ha una llum difusa,
de foc antic, sagrat.
Una tremolor de fulles
i d’ombres.
Arriba i hi és, i no es mou.
Un fil de claror és el nimbe perfecte.
la metàstasi del tumor amarg,
l’argila que bec cada dia,
el dolor pesant dels parpells,
aquest crani corcat i sec
que mira la mar i res no entén.
M’agrada aquest lloc.
És un lloc estrany.

dilluns, 23 d’abril del 2012

Un motiu perquè arribe la tempesta (Quadern de Tasmània, XVIII)


Com el vol poderós dels gavians en el cel de núvols grisos.
Em semblen roques, com tu estimada, retornant un dia a casa
per a buscar les coses que havies perdut: un quadern en blanc
i un abric per a la pluja.
Imagine on ho havíem deixat tot l’última vegada,
mentre intente assolir la tanca que em durà a casa i el camí.
La frescor de la falguera de plata m’està arribant com una carícia
des del penya-segat.
Sé que ve la tempesta en aquest soroll embogit de fulles,
en el somriure frenètic dels ocells que estan volant amb les ales
esteses sobre la llum gelada de l’aigua. I he de seguir caminant.


dissabte, 18 de febrer del 2012

Nostàlgia d’un arròs melós amb castanyoles


En la bovor somnolenta de la sobretaula, amb la brisa encara tèbia de la migdiada acaronant-me la cara, m’ha envaït el somni: la dolça frescor de la sàlvia i el romer, les branques nues de la tipuana i l’olivera acabades de podar formen illes d’ombra sobre el meu delit; el ventijolet constant no em molesta. No hi sé d’on prové. Només sé que sap a mar, com l’arròs melós amb castanyoles que ahir ens vam regalar a Ca Juanito, el meu amic Jaume i jo.

dijous, 16 de febrer del 2012

Després de l’onada polar


Va tornar la neu i el jardí es va quedar glaçat.
Aquest temps bord i eixelebrat m’ha obligat a preguntar-me
algunes coses.
Els fragments que he descobert entre la gespa em pertanyien a mi.
El silenci regna arreu i allò que vaig ser no demana almoines.
Quanta llum reflectida als murs de la casa!
No m’encega. Tu també estàs sol.
Emmudit, ni un baf d’alè brolla.
Llàgrimes de gel, llàgrimes de gel,
perfils de primavera.

dissabte, 17 de desembre del 2011

El bisturí de tinta. Vix medicatrix naturae (I)


Ara que la malaltia m’ha apartat de la professió, puc fer valdre el temps per parlar dels dubtes que m’han generat aquests vint-i-cinc anys d’exercici. Avui parlaré del poder curatiu dels metges.

En la saviesa i en el quefer del metge, no puc trobar una obra produïda per l’art i que siga artística, tampoc no crec que el metge produisca res, vull dir res que no siga nou en l’ésser a qui tracta (o amb què tracta). L’obra del metge rau en la possibilitat de tornar a produir allò que ja ha estat produït. Hom diria que el bé intern de la seua acció, allò que en diríem la finalitat de la seua feina, és un intent per ajudar a restablir, juntament amb la natura, la salut perduda del malalt. Potser és per això que crec sincerament que l’obra no li pertany al metge; com a molt el metge és un mitjancer, un vehicle —si afuem una mica més la relació— que ajuda a què el malalt puga retrobar l’estat d’equilibri amb el món que l’envolta. També es pot afegir que en el restabliment de la salut del malalt no és possible determinar —encara no s’ha inventat cap màquina adient— si aquest resultat es deu al virtuosisme i als coneixements del galé o, potser a una resposta que obeeix en un alt percentatge a la natura mateixa del malalt, a la seua pròpia expressió subjectiva. De vegades, moltes vegades, els malalts s’hi alleugen o no milloren el seu estat, malgrat la intermediació dels metges. A més, i no crec en els miracles, en aquestes circumstàncies, ni la Medicina gosa a donar compte del què ha passat allí. Ja ho va dir Galé de Pèrgam, ara fa gairebé dos mil anys: “Vix medicatrix naturae”; la força guaridora de la natura.

dimecres, 14 de desembre del 2011

Amb motiu de la presentació de la web d’El Pont


Hauràs nascut pedra a pedra cisellada,

I les idees de llibertat d’altre gent coneixeràs,

I les veus que ara s’escolten en la Llotja

Seran el cànem d’aquells que encara creuen

En la paraula.

Perquè tenim promeses que hem de complir,

Encara que el temps siga enterc, fals o ver.

dimarts, 13 de desembre del 2011

Del jo


Del jo al jo mateix, a l’altre.

A prop del cor —brollador d’emocions—,

Entre el buit immens que deixen els pulmons malferits,

Espere un eco que em persevere,

El corrent d’aigua que esculpeix la pedra.

I això és el meu futur,

Una volva de so del deure més alt.

diumenge, 11 de desembre del 2011

Apunt sobre el verb palangrejar


A la coberta de la barca s’amunteguen els ormeigs. Hi ha una calma que parla a soles, però també hi ha l’amenaça voraç dels gavians, els voltors de la Mar. Una ala metàl·lica sempre està a l’aguait, i es deixarà caure de sobte sobre la banda de bavor, i ens percudirà el cervell, abans de fer-se fonedissa de nou en la foscor de les aigües lluminoses.

Jo solcaria la Mar tempestuosa d’aquests verals i arribaria a alguna platja llunyana, a la riba d’un penya-segat amable, per defensar el dret a viure sense cobdícies. Allí cobraria el meu palangre; allí realment podria retrobar-me amb el futur desitjat de l’home reconciliat amb la natura.