Ara que la malaltia m’ha apartat de la professió, puc fer valdre el temps per parlar dels dubtes que m’han generat aquests vint-i-cinc anys d’exercici. Avui parlaré del poder curatiu dels metges.
En la saviesa i en el quefer del metge, no puc trobar una obra produïda per l’art i que siga artística, tampoc no crec que el metge produisca res, vull dir res que no siga nou en l’ésser a qui tracta (o amb què tracta). L’obra del metge rau en la possibilitat de tornar a produir allò que ja ha estat produït. Hom diria que el bé intern de la seua acció, allò que en diríem la finalitat de la seua feina, és un intent per ajudar a restablir, juntament amb la natura, la salut perduda del malalt. Potser és per això que crec sincerament que l’obra no li pertany al metge; com a molt el metge és un mitjancer, un vehicle —si afuem una mica més la relació— que ajuda a què el malalt puga retrobar l’estat d’equilibri amb el món que l’envolta. També es pot afegir que en el restabliment de la salut del malalt no és possible determinar —encara no s’ha inventat cap màquina adient— si aquest resultat es deu al virtuosisme i als coneixements del galé o, potser a una resposta que obeeix en un alt percentatge a la natura mateixa del malalt, a la seua pròpia expressió subjectiva. De vegades, moltes vegades, els malalts s’hi alleugen o no milloren el seu estat, malgrat la intermediació dels metges. A més, i no crec en els miracles, en aquestes circumstàncies, ni la Medicina gosa a donar compte del què ha passat allí. Ja ho va dir Galé de Pèrgam, ara fa gairebé dos mil anys: “Vix medicatrix naturae”; la força guaridora de la natura.
Hauràs nascut pedra a pedra cisellada,
I les idees de llibertat d’altre gent coneixeràs,
I les veus que ara s’escolten en la Llotja
Seran el cànem d’aquells que encara creuen
En la paraula.
Perquè tenim promeses que hem de complir,
Encara que el temps siga enterc, fals o ver.
Del jo al jo mateix, a l’altre.
A prop del cor —brollador d’emocions—,
Entre el buit immens que deixen els pulmons malferits,
Espere un eco que em persevere,
El corrent d’aigua que esculpeix la pedra.
I això és el meu futur,
Una volva de so del deure més alt.
A la coberta de la barca s’amunteguen els ormeigs. Hi ha una calma que parla a soles, però també hi ha l’amenaça voraç dels gavians, els voltors de la Mar. Una ala metàl·lica sempre està a l’aguait, i es deixarà caure de sobte sobre la banda de bavor, i ens percudirà el cervell, abans de fer-se fonedissa de nou en la foscor de les aigües lluminoses.
Jo solcaria la Mar tempestuosa d’aquests verals i arribaria a alguna platja llunyana, a la riba d’un penya-segat amable, per defensar el dret a viure sense cobdícies. Allí cobraria el meu palangre; allí realment podria retrobar-me amb el futur desitjat de l’home reconciliat amb la natura.
T’has perdut als salobrars
I al desert.
Has vist la paüra als llavis.
Has vist la senda que t’ha menat
A aquesta riba.
Has vist la teua vida com una illa.
I en aquesta mar t’han citat per obrir
Una nova via.
Hi ha tanta llum, ací!, i no et fa mal.
Sempre et despertes
De cara a l’alba.
El vol sempre és més poderós que l’ala, però hem de perseverar en les línies de fuga. En el sol malaltís de tardor, en el record dels dies viscuts, gastats per la pols del camí, en el calze de la flor que agonitza, en l’aigua que corre mansueta pel reguer, música i llàgrima fèrtil. I, de sobte, el silenci en l’aire, tots els que vam estimar, tots els que estimem, el vol breu, l’eco en l’alba del torsimany d’emocions.
La tardor d’Ítaca és lenta. Enguany els colors es troben desvagats: el groc perleja en les rames més baixes de la tipuana; el roig només és un indici en el magraner nan que domina el racó de les aromàtiques; algun groc oxidat, algun gris metàl·lic matisat d’ocre. Poca cosa. Però el verd (desllustrat) es precipita, impassible, sobre la cúpula de boira baixa que entapissa el jardí, com si volguera anunciar un hivern que no acaba d’arribar.
En l’olivera, cada teuladí és un punt en el record. Ara fa un any, el fred va fer emmudir qualsevol intent de xiuxiueig. De vegades, em sobta la fervor amb què el temps retorna; torna sense cos, ni carn, ni os, hom diria que torna sense motiu, i la bellesa és tan breu, tan efímera..., però encara així ens regala l’eco del seu amor furtiu.
Passen els dies i no és hora d’estar-s’hi amb els braços caiguts. Hem de refer la difícil tasca de recollir la fullaraca, i olorar eixe aroma acre de la terra molla. Amb humilitat hem de saber que allò que ens resta ha de ser guanyat a l’ombra i al seu silenci, perquè la rama és la prolongació de la mà i la llàgrima fosca no entén d’heretats. Aquesta és la nostra història.
La vida està sempre a punt de començar. Tot just va ocórrer divendres passat al fòrum Babel. Presentava “El regal en la mirada”. I hi va tornar a passar, la vida. La vida de veritat: la del bes i l’abraçada cordial, la de la mirada còmplice, la del somriure amatent, la vida que s’amaga entre les síl·labes de cada paraula.
La vida comença sempre, per damunt dels obstacles, perquè els obstacles són la vida. Aquesta perspectiva, de vegades tan llarga com l’avinguda Nevski, o més curta que el carreró d’Ausiàs March de Castelló, m’ha ajudat a vore que no hi ha un camí cap a la felicitat, la felicitat és el camí.
M’he guardat el regal del divendres com una penyora, aquells moments ja formen part dels meus tresors més preuats. És un tresor que vaig poder compartir amb els meus amics i companys i el seu temps sagrat. I el temps no espera a ningú.
Què més es pot esperar dels demés, quan el passat és història i el futur incert? Gràcies a totes i a tots, gràcies per la vostra companyonia.
