dissabte, 17 de desembre de 2011

El bisturí de tinta. Vix medicatrix naturae (I)


Ara que la malaltia m’ha apartat de la professió, puc fer valdre el temps per parlar dels dubtes que m’han generat aquests vint-i-cinc anys d’exercici. Avui parlaré del poder curatiu dels metges.

En la saviesa i en el quefer del metge, no puc trobar una obra produïda per l’art i que siga artística, tampoc no crec que el metge produisca res, vull dir res que no siga nou en l’ésser a qui tracta (o amb què tracta). L’obra del metge rau en la possibilitat de tornar a produir allò que ja ha estat produït. Hom diria que el bé intern de la seua acció, allò que en diríem la finalitat de la seua feina, és un intent per ajudar a restablir, juntament amb la natura, la salut perduda del malalt. Potser és per això que crec sincerament que l’obra no li pertany al metge; com a molt el metge és un mitjancer, un vehicle —si afuem una mica més la relació— que ajuda a què el malalt puga retrobar l’estat d’equilibri amb el món que l’envolta. També es pot afegir que en el restabliment de la salut del malalt no és possible determinar —encara no s’ha inventat cap màquina adient— si aquest resultat es deu al virtuosisme i als coneixements del galé o, potser a una resposta que obeeix en un alt percentatge a la natura mateixa del malalt, a la seua pròpia expressió subjectiva. De vegades, moltes vegades, els malalts s’hi alleugen o no milloren el seu estat, malgrat la intermediació dels metges. A més, i no crec en els miracles, en aquestes circumstàncies, ni la Medicina gosa a donar compte del què ha passat allí. Ja ho va dir Galé de Pèrgam, ara fa gairebé dos mil anys: “Vix medicatrix naturae”; la força guaridora de la natura.

Cap comentari:

Publica un comentari