dissabte, 18 de febrer de 2012

Nostàlgia d’un arròs melós amb castanyoles


En la bovor somnolenta de la sobretaula, amb la brisa encara tèbia de la migdiada acaronant-me la cara, m’ha envaït el somni: la dolça frescor de la sàlvia i el romer, les branques nues de la tipuana i l’olivera acabades de podar formen illes d’ombra sobre el meu delit; el ventijolet constant no em molesta. No hi sé d’on prové. Només sé que sap a mar, com l’arròs melós amb castanyoles que ahir ens vam regalar a Ca Juanito, el meu amic Jaume i jo.

2 comentaris:

  1. Deliciosa prosa petita, Joan, com sembla que ho devia ser també la cassola. I com tantes vegades passa amb els teus escrits, l'espurna d'una paraula, d'una expressió o d'un ús lèxic enlluernador: aquestes "castanyoles" que acompanyen l'arròs són les cloïsses, clar, que, per molt que jo provinga de zona portuària, mai no he sentit dir de cap altra manera que no siga amb el castellanisme "almeja". Gràcies per tan suggerid escrit.
    Nostàlgia d'allò que s'ha gaudit abans, és nostàlgia, sí, però benaurada, no?
    Una abraçada forta.

    ResponSuprimeix
  2. M'acabe d'assabentar que la castanyola també és coneguda com llagosta eivissenca! Ai las! Per a quan una nugà de polp? Abraçada peleona

    ResponSuprimeix