dilluns, 17 d’octubre de 2011

Si encara és possible


Em volta la innocència, con en aquells anys

ja oblidats, amb l’esplendor d’un dia nou.

Les roselles emparrades del jardí, la besllum

ocre de la gespa, el xiu-xiu dels teuladins

en l’olivera, la vida que m’envolta.

Amb la mateixa fragor d’ahir

i els parpells entumits, una il·lusió renovellada.

Em pregunte si encara és possible l’esperança.

Viure i estimar mentre el cos aguante.

Viure encara i estimar mentre es posa l’alba.

1 comentari:

  1. Sempre és possible l'esperança, amic!

    Per més que semble fosca i absurda

    per més que no la creguem possible.

    L'esperança sempre és!

    potser, això t'ho reconec,

    que el cansament profund

    de la lluita quotidiana,

    ens entele la mirada

    amb la boira del desencís!

    ResponElimina