Després de la pluja

Vam arribar amb la pluja als ulls. I les coses ens estaven esperant: les cases blanques i pàl·lides, el blau desllustrat de les portes, les finestres, el cànter i el doll. La mar i el cel. La terra mullada volia ressorgir amb nosaltres, volia fer-se invisible. I res no vam poder canviar. Dúiem als muscles el nostre fullatge de tardor i perenne, el groc fosc dels sentits, l'estació perduda, el temps i també el cos, el pensament, el dolor. I res no vam poder canviar, però les vam estimar, i ens haguera agradat fer-les eternes, amb la paraula.

No hi ha proves

No hi ha proves del passat. S’han cremat les prestatgeries. Alguns llibres de culte. Les estàtues es van esfondrar mentre dormíem. Eren de pedra, de marbre, de fang. Ara són cendra. El clam de les garses se les va endur lluny d’ací. No és recomanable guardar els tresors. La humitat, els insectes barroers... No guardeu els tresors. El tresor és no guardar-los. El tresor és creure que encara hi ha futur i el present és més veloç que la lectura d’aquestes ratlles. El poeta apunta l’avenir amb una escopeta de fira. És difícil. És inútil. I, contra ell, s’escampa el foc, la columna viva i daurada, purificadora. No hi ha proves del passat.

Llum privada

A l’hora de la posta, la ciutat em va atraure amb tot el seu poder de suggestió. Els relleus del castell es van tornar més flexibles, l’espai entre els merlets es dibuixava més rotund, les façanes de les cases eren d’un blanc més diàfan, les cornises més cridaneres, l’empedrat del carrer semblava més tou al contacte dels peus. Es feia fosc, però encara era de dia en la platja de llevant i en eixe espill líquid on les barques de pesca, els bots de llum, les taules de surf i els gavians, com si foren sabates velles, xapotegen amb molta cura, per no espantar el seu propi reflex o el d’un núvol fugisser. Vaig arribar a capir el moment màgic en què el cansament de la llum es posà sobre l’esplanada. Aquesta era la llum de tardor que jo havia vingut a trobar, la llum en la màxima puresa. La calor i l’energia havien minvat, probablement havien estat vessades lluny d’ací, en algun lloc ignot de l’Univers, o en algun escull proper. L’única ambició de les partícules reia en atansar un objecte, gran o petit, humà o inhumà, i fer-lo visible. Buscava una llum privada, la llum de cap al tard. I la ciutat es va aferrar a ella, va assaborir el seu tacte talment com jo ho havia fet unes hores abans amb aquella paella de polp prodigiosa. Volia deixar-me seduir per aquells raigs postrems que venien de l’infinit. Tot plegat, un objecte és el culpable de convertir l’infinit en quelcom privat.

La mort

Encara que els humans ens entestem a evitar-la, la mort sempre acaba triomfant. Hom pot dir, d’una altra manera, que la mort esdevé un pilar fonamental, no solament de la nostra existència, sinó de la nostra societat (i no ho dic només pel negoci de les funeràries i els tanatoris, que també).

Em fa l’efecte que avui, tal com entenem la vida, la mort sembla que no està de moda. Una altra cosa és quan a la mort li afegim l’adjectiu de «digna». Llavors, la qüestió transcendeix els interessos ideològics o doctrinals, en esdevenir una de les demandes socials més intenses del nostre temps: el dret a tindre una bona mort. Això és: poder acabar la vida d’acord amb aquest fil de coherència que ha lligat el cos, el pensament, la memòria, les creences, les passions i el fer de cada dia amb la gent que hem conegut, i que hem estimat. Però, la cultura actual manté una relació ambigua amb el tema de la mort: d’una banda, la indústria del lleure converteix la mort de ficció en quelcom trivial i repetitiu, i d’una altra, s’oculta sistemàticament la mort real i se la considera quelcom indesitjable que ha de ser amagat o allunyat de la vista. Se la intenta amagar, sí; se la rebutja, se la foragita de casa. Pel que fa a això, cal de dir que encara que l’escenari de la llar pròpia ofereix al moribund un estat de benestar emocional i físic més ample, així com la protecció de la intimitat i la preservació de la dignitat, el fet cert és que, ara per ara, és en els hospitals o en les residències geriàtriques (residències de la tercera edat, que en diuen) on moren al voltant del 70% dels malalts. I el percentatge segueix augmentant cada dia que passa. La societat mediàtica que s’expressa a través dels mitjans de comunicació tampoc no ha ajudat massa a aclarir el tema. Sol tractar-lo de forma tangencial, i sovint s’expressa amb recels i pors, interessadament.

La majoria de les religions i les ideologies més extremes, inclús els mateixos centres del poder res no serien sense tindre a la mort com a aliada; de fet, el mateix discurs d’aquestes institucions rau si fa no fa en el tema de la mort: el Més Enllà, el Paradís, el nirvana o l’Infern. També hi ha morts domesticades, com ara la mort del capitalisme i la seua conseqüència més funesta, la crisi econòmica. Hi ha morts que no mai no es poden oblidar, com la dels camps d’extermini nazi, la del programa Aktion T4 contra els malalts mentals, les guerres més fratricides, Biafra, Rwanda, els Gulags, els camps de la mort de Pol-Pot, Guantanamo Bay. El Valle de los Caídos... La mort, sempre la mort.

Malgrat tot, jo crec que és un tema molt actual, un tema que malauradament mai no passa de moda. I certament no té la pots prendre de broma, ni que siga un instant. La mort ens espera, en girar la cantonada, en qualsevol moment, un dissabte a les quatre de la matinada en una carretera poc transitada, en un control de salut rutinari, en una placa de tòrax,...O la por.

Hauríem de plantejar-nos una nova lectura de la mort, en el cas que aquesta es poguera traduir en paraules humanes. De vegades, només veiem la cara més dramàtica, la més tràgica. Però la mort és humana. La mort ens fa humans. El cert és que a totes les morts els hi envolta una tragèdia gran, o més gran. Perquè mai no n’és petita, la mort. Després de passar tants mil·lennis aprenent a conviure, hauríem de desaprendre-ho tot, per començar a aprendre a conmorir. Aquest és el repte.

Les parres

Rossegen les parres la branca.

El jardí sec, esgotat, sobre la terra brama.

Vindrà l’hivern i s’escolarà la vida,

el raig del matí s’escolarà entre les rames nues.

La finestra.

Esperaràs el poema i la pluja

amb un got de bon vi a la mà.

No hi ha res més a fer.

Carrers de sorra

Vagarege la vesprada amb el cansament de la posta.

La nit nova batega sobre les cornises dels xalets.

Ets la vesprada que vaig tindre,

la que em vol deixar sense fer soroll.

Els teus carrers miren al passat sense pietat.

Abans d’il·luminar l’estança et dupliques a l’escull.

Ciutat que m’escoltes com un vers.

Carrers de sorra i llum d'aigua.

Si encara és possible

Em volta la innocència, con en aquells anys

ja oblidats, amb l’esplendor d’un dia nou.

Les roselles emparrades del jardí, la besllum

ocre de la gespa, el xiu-xiu dels teuladins

en l’olivera, la vida que m’envolta.

Amb la mateixa fragor d’ahir

i els parpells entumits, una il·lusió renovellada.

Em pregunte si encara és possible l’esperança.

Viure i estimar mentre el cos aguante.

Viure encara i estimar mentre es posa l’alba.

Passa el temps

El temps va passant

i cada vegada es fa més gran el forat del record.

És la llei de la vida

qui carrega els minuts a la pell,

fa rítmic el batec del cor

i et porta a la deriva en la maror de la sang.

Passa el temps i escrius sobre els arbres

que vas plantar al jardí l’antic i el nou

verd del ulls.

Es clouen les parpelles

en la respiració lenta dels núvols, i no plou.

En el trepig de les fulles passa el temps.

Fúcsies

Pel camí d’or van els teuladins.

On aniran?

Pel camí d’or van les fúcsies.

On aniran?

Pel camí d’or anem els homes.

On va la tardor? On van els ocells i les flors?

No ve la tardor

Els anys van passant.

En les parets de l’estança debuten les escletxes,

però les fulles no cauen del tot.

Com si l’estiu s’haguera empeltat de tardor.

Al jardí encara hi ha signes d’éssers vius.

Els fanals il·luminen els carrers amb una llum tèbia,

estranya.

Quan ve la nit, faig recompte dels dies.

En la ciutat de Brodsky

No s’oblida el vers mut de la ciutat perduda.

Ni tan sols si la busquem rere la gasa de la cortina del Museu.

L’ull troba finalment un fragment de lluna en el bosc de roures vells

que voregen el Neva.

Potser ja hauran morts tots els amics de lletres: Bobyshev, Mandelstam,

tia Nàstia, Pesteriov…

L’hivern encén la llenya de la llar pairal.

He passejat l’avinguda Nevski amb els fanals de llum tènue. La neu.

El fred.

Imagina't

Imagina’t que s’ha acabat la crisi, que la gent torna a sonriure. Que l’espill encara reflexa el teu rostre. Que un teuladí, una volva d’aire fresc o el rastre sinistre d’un tomahawk han fet tremolar la rama de l’arbre. Que no són enderrocs allò que veus rere la finestra: palmeres esveltes, sí, (sense cucs, ni picuts), el llorer, l’olivera, la brossa que creix salvatge…, un raig de claror sobre l’estàtua. I que has de tornar a repensar el difícil i obstinat ofici de viure.

A boqueta nit

O com a la frau del jardí,

on la bellesa conjumina els elements

per engrandir el fast del dia.

Així es multipliquen les pedres,

les flors i l’aigua.

Així, en la plena maduresa,

l’home és conscient del seu destí

i no s’oblida en el camí de beure del toll

de la vida.

I és així, amb el llast estibat dels records,

esgarrapant amb els dits l’aire,

que l’aire nou es torna el llenç

transparent on s’emmiralla la mirada.

Himnes (I)

Ni les marques de l’aigua,

amb les seues mans tremoloses

esborraran el traç ferm,

la lletra pulcra,

el desig perfilat en la carn de la música

en la nit clara de la veu i dels psalms.

Principi de tardor

Dolçament, el vent penetra

la tíbia descarnada d’un antílop

—o potser és de lèmur?—,

s’insinua entre els budells de sorra del vers

i xiula com l’aigua que corre pels claveguerams

de Ciutat.

Jo ja no vaig ni vinc. Tu ja no vens.

Potser ningú no vindrà a obrir els nostres llibres

ni a llegir cap salm entre les flors.

Entre el meu cos i el crepuscle es creua

una parella de voltors.

No hi ha vent. I l’ombra és càlida.