dimecres, 29 de desembre de 2010

Migdia d'hivern (i II)


A Ítaca, cap al migdia, la llum nova retopa en el vidre de la finestra i, després d’obrir-me els ulls de bat a bat, corre per davant de mi, perfilant amb els seus raigs tebis l’horitzó de la mirada.

«Mira’m!, mira’m!», em crida. El cert és que no sé si ho fa perquè em confon amb un voyeur d’hora horada, o perquè no confia en l’habilitat de la meua retina per capir tot allò que m’ofereix. Siga com vulga, jo obeïsc l’orde i mire, mire a través d’aquesta llum d’hivern que arriba puntualment a la cita.

1 comentari:

  1. La llum de l'hivern que et crida amb un xiuxiueig és l'artista que ha compost un paisatge de colors tebis, imatges que necessiten una interpretació per a ésser. El poeta és el torsimany necessari, el seu esguard és capaç de descobrir el detall més petit, però no per això menys important. El poeta posa un nom i un adjectiu a cada cosa, fixant el paisatge en el temps amb l'estructura artesana d'un vers.
    La llum et crida, aten el que et diu.

    ResponElimina