L’escriptor és un ésser normal que té aficions rares. De vegades, sembla emparrat, enquimerat; sembla que no mira el que la gent mira. Si li assenyalen la lluna amb el dit, no mira la lluna, mira darrere del dit.
Contador d’històries, camina pels senders inextricables del passat. I n’és conscient que quan fem l’ullada enrere, la fem gairebé sempre des del present, amb tot el que això suposa; per tant, la nostra és una mirada condicionada, subjectiva, parcial. Tan sols sabem a través dels rastres, els rastres que normalment han deixat els vencedors, perquè “dels altres”, ningú no se’n recorda; visitem les petjades que no han estat esborrades per la pols del camí. Ens entestem a parlar d’un puzle al qual li falten moltes peces. Moltes.
Per això, comunicar literàriament la història esdevé un repte, una declaració d’intencions, un compromís. “Perquè ací mai no havia passat res”. No teníem història, i ell volia furgar en aquest espai fosc que hi havia darrere del dit; en les ombres fosques que amagaven l’època dels ibers (La forja de Lessera), la pesta negra del segle XIV(Noverint Universi), les guerres carlistes(La creu de Cabrera)...
L’escriptor fa un treball minuciós, d’entomòleg, i es documenta a consciència. Però, no pretén donar “lliçons d’història” —tot just ell que ha dedicat tota la seua vida laboral a explicar la història— . Ans al contrari, en les seues “històries”, la història sempre està present, tot i que no ens la fa sentir a penes. Amb coherència, ficant-se en la mirada d’aquella gent, en aquell temps, amb la capacitat de seducció justa per enxampar el lector, i amb voluntat de desmitificar, perquè tampoc no creu en els herois, “aquells “valents” que no van poder fugir a temps de la desfeta”.Una grata lliçó de compromís amb la literatura. Joan Andrés Sorribes, contador d’històries.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada