dijous, 16 de desembre de 2010

L'aigua del temps


Alguns dies passege arran de platja. Conserve una certa atracció per l’aigua que em ve de menut; m’agraden els seus plecs, els remolins que hi fa, el seu color tan canviant. Senzillament, crec que l’aigua és la imatge del temps; per això m’agrada mirar-la, per contemplar de tant en tant l’emergència d’un nou esclat, d’una nova tassa de temps on poder beure’l. No busque ja el cant de la sirena, ni la bellesa de la nimfa cavalcant sobre la seua conxa; busque un núvol baix, juganer, que es reflexe a l’horitzó, o la cresta d’una ona que es trenque tota feta bromera sobre la riba. Això és, per a mi, temps que emergeix de l’aigua, i em quede bocabadat mirant els bocins que es dipositen a l’entorn dels meus peus i em fan pessigolles, i no intente interpretar res, perquè no sóc cap endeví i perquè només em governa un sentiment de tendresa i gratitud.

1 comentari:

  1. L'aigua és temps i nosaltres fills d'un temps que acabarà devorant-nos per a tornar a convertir-nos en gotes d'aigua. A mi, Joan, m'agrada pensar-me pluja caient sobre el sembrat per a nodrir una nova vida.
    Una abraçada.

    ResponElimina