dijous, 30 de desembre de 2010

Crepuscle a la badia de Halong


Des del mirador, la llum tèbia de la tarde segellava el seu rostre sobre l’esguard del foraster que jeia al banc. L’home esperava entotsolat que arribara la brisa, volia sentir com li llepava la cara i després s’amagava de puntetes, rere el tel safrà de la posta.

Això pensava a la badia de Halong, mentre contemplava en silenci el pas de les hores, en la gran pau que m’embolcallava, i escoltava bategar el cor del dia. I així em vaig deixar dur, sense renunciar a res, sense rendir-me, mostrant el meu cor petit perquè poguera bategar a l’uníson amb el gran cor del món. I encara no sabia, ni podia imaginar-me, si darrere d’un ocàs semblant hi havia un regne obscur, més enllà.

2 comentaris:

  1. Darrere de l'ocàs no hi ha més que la simfonia que conformen els murmuris de la nit.
    La nit i el seu obscur escenari il·luminat en les altures per milers de minúsculs punts de llum.
    La nit, l'espai del descans i del somni.
    La nit, l'espai de la calma, però, també, de la passió carnal.
    La nit temuda, aparentment enigmàtica i opaca irremediablement s'ha de trencar en bocins a l'alba il·luminant de nou les nostres petjades.
    Davant de l'ocàs, amic, pren fort en el puny el talismà de l'esperança.

    ResponElimina
  2. Que el 2011 et porte tot el que et deu.
    Una abraçada, poeta.

    ResponElimina