dissabte, 27 de febrer de 2010

Al voltant del llibre de viatge




Probablement, el llibre de viatge va nàixer en una època en què el món era més ample i tal volta més estrany per al home, perquè la idea de viatge (i no hem d’oblidar que aquesta paraula prové del llatí viáticum: aquell que inicia, que manprèn un camí) depèn en bona part de la manera en què les societats han concebut l’espai i el temps i també de com s’han relacionat amb les terres que ignoraven. És així com odissees, periples al•legòrics i descobriments geogràfics han posat a prova la curiositat innata de l’ésser humà pel desconegut, i, al remat, han acabat enriquint el nostre imaginari col•lectiu, a través de la literatura. Sense anar més lluny, L’Odissea, La Ilíada, El llibre de les Meravelles o les Històries d’Heròdot són llibres de viatge. Però sembla que les coses, tres mil anys després, han canviat una mica. Les distàncies s’han comprimit una cosa de no dir, i ara el món cap dins d’un microxip, i pel que diuen els entesos, ja no queda res per descobrir. De fet cada m² de la Terra —i això inclou també l’espai íntim i sagrat de la nostra habitació— ha estat fotografiat pel satèl•lit i resulta tan fàcil d’aproximar-se a ell com pitjar el botó del ratolí sobre la icona del Google Terra. Arribats ací un no s’està de fer-se la pregunta. ¿Quin sentit té avui el llibre de viatge? Al meu entendre, aquesta pregunta ens porta inevitablement a una altra pregunta: el fenomen del turisme de masses i si aquest té alguna influencia en la forma de plantejar aquesta manifestació literària. El cert és que tot fa pensar que hem perdut alguna part del component de l’aventura, del risc i de la visió romàntica de viatjar en el sentit clàssic i etimològic, iniciàtic, de “manprendre un camí”. Probablement, la massificació i la perversió de l’experiència viatgera que això suposa; el consumisme visual i l’espectacle folklòric estan transformant la nostra mirada; i els objectius dels nostres desitjos viatgers acaben per convertir-se en visites programades a parcs temàtics descafeïnats. No n’hi ha que anar molt lluny per adonar-se’n del que dic. Però, malgrat tot, malgrat el que pregonen els gurus de la globalització, i els directors de les campanyes de màrqueting turístic, jo crec que el món no és gens homogeni, ni uniforme. El món sempre ha estat divers i plural. En aquest sentit, jo crec que el llibre de viatge hauria de reivindicar la complexitat d’aquest món, i amb això podria ajudar a fer més comprensible allò que des de la distància freda d'un despatx sembla aparentment tan simple. El món és un mosaic, un cresol de cultures, que, al meu parer, està fet d’observacions petites, de mirades apassionades, de descripcions i metàfores més o menys afortunades, de gent que vesteix i que parla de maneres diverses. Ho podreu comprovar en les meues postals. Per tant, la visió del meu viatge no naix de la visita guiada, ni de les indicacions del paper cuixé; ans al contrari, s’alimenta i s’inspira en un collage en què intenten conviure amb harmonia les coses i els detalls més insignificants amb les sublims; l’anècdota prosaica amb la sacralitat divina. D’això està fet en bona part el canemàs del meu món: un món que entenc cada volta més fragmentat i híbrid.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada